Pàgina de Martí Rosselló

Per mi eren els poetes que parlaven. El que volia era que la gent ho sabés. Al final de la vida, quan t'adones com són les coses realment, no com hauries volgut que fossin, aleshores pots valorar si hi havia motiu per haver esmerçat tants esforços. En aquell moment volia demostrar que existien aquells poetes catalans. No era voler fer una demostració, sinó una constatació dels que resistien.

Quina sensació conserva?

Potser tan ells com jo mateix havíem fet una idealització massa forta del país, que seguramente no es mereixia tant. La lluita va ser aferrissada a causa de la nostra convicció en Catalunya. No sé si ens vam equivocar. El país no dóna per més i ja està!

¿Invertir tots els diners a publicar escriptors catalans als anys 50 no era un suïcidi?

Era un suïcidi que assumíem. Va anar com havia d'anar, cap a la pura misèria. Passava una mica com passa ara: si s'editen cent mil exemplars d'un llibre normalment no és un llibre amb bona literatura.

Va publicar els grans noms de la literatura catalana: Riba, Foix, Espriu, Perucho, Teixidor.

Sí, el primer director va ser el Romeu i Figueras, un anticomunista ferotge, al qual li volia demostrar que un comunista com jo podia tirar endavant projectes com aquell. El següent director va ser Joaquim Molas, molt rigorós i gran director literari. M'interessava l'aspecte humà. Jo anava a veure el Pere Quart com a persona, no pel que escrivia. Amb perspectiva hem vist que Espriu, Riba i Pere Quart eren poetes sensacionals, però també eren grans persones.

També va publicar els primers llibres de Ferrater i de Gil de Biedma.

Sempre he considerat que en algunes persones l'home i el poeta formen part de la mateixa entitat, però en altres casos no. En aquesta segona consideració hi ha Gil de Biedma, que era bàsicament un senyoret. Com a persona no m'interessa gens, no tenia categoria. Com a escriptor sí.

I sobre Gabriel Ferrater?

Varen ser Castellet i Molas els que van incidir sobre mi. Després de la seva insistència vaig llegir el Menja't una cama, que em va causar una impressió fortíssima i als tres mesos el llibre era al carrer. Es van vendre 177 exemplars, tota una fita.

Miri la repercussió que ha tingut.

Sí, com la majoria dels altres. El cas de Bertolt Brecht és el més significatiu. De L'òpera dels tres rals no vam arribar als 400 exemplars. Foix ni 100. No em queixo ni sóc victimista, cadascú ha de fer el que vol. De la multitud de trens que passen a la vida has d'agafar el que tu vulguis, sabent a quina estació has de baixar. Passen els trens dels guanyadors i els dels perdedors. Vaig agafar el dels perdedors. Consideraran que em vaig equivocar, però va ser conscientment.

El seu pare també van ser editor i poeta.

El meu pare va morir el 1933 als 28 anys, va ser un dels fundadors del Pen Club gairebé d'adolescent. Va editar una revista, L'Instant, a la dècada dels 20, on va sortir per primera vegada La masia, de Joan Miró. Va ser un poeta noble, humà, que reflectia una literatura que funcionava reproduint els seus sentiments. Esplais i records d'un viatge per la França era un llibre d'un romàntic, propi de l'època. Joaquim Ruyra el va elogiar en el seu moment.

El seu avi també va ser editor.

El meu avi va ser editor de L'Almanac dels Noucentistes. Aquesta revista va rebre les medalles d'or de les fires de Leipzig i de Londres dels anys 13 i 14 com a publicació modèlica. Va ser un dels introductors de les noves tècniques litogràfiques després d'una estada als tallers Dupont de París.

A causa de la mort del seu pare, el van educar la seva mare i el seu avi, oi?

El meu pare va morir quan jo tenia 3 anys. No em va educar ningú, passava el dia al balcó. A partir dels 13 anys, el meu avi em va ensenyar tipografia, que em va servir per fer l'edició, a començament dels cinquanta, de llibres de bibliòfil com Las novelas ejemplares, de Cervantes.

La militància li va donar problemes?

I és com si no hagués existit. Militants, com Paco Rodón, Ricard Salvat o jo no figurem ni a l'exposició que es va fer sobre el PSUC. La militància em va donar problemes econòmics i amb la família. La segona vegada que vaig ser a la presó, el 1964, la veïna de sota va dir: "El Quimet és a la presó, alguna cosa deu haver fet". No vaig tenir ni la possibilitat de defensar-me.

Sempre ha deixat la seva obra en segon pla. S'ha fet famosa la seva frase "Escric per a la carpeta".

No és cap vocació de clandestinitat. N'hi ha uns que em semblen bons, uns altres que no tant. Al país sempre hem patit perquè només hem pogut considerar un poeta, un pintor... El dia que n'hi hagi més d'un jo m'hi afegiré, mentrestant no crec que pugui aportar res de nou. No he tingut mai la fal·lera del protagonisme.

Potser és una herència del monoteisme?

En un poema que em va censurar el Fraga, van fer guillotinar l'edició del 1966, ja parlava dels homes d'aquí, "tan treballadors, tan elegants, tan creients i, en definitiva, tan poc generosos". Aquests versos i el final d'un altre poema, "el sol roig de la matinada, que ens il·luminarà demà" van ser considerats un atemptat contra la religió catòlica i un "alegato al marxismo".

Com veu el país actual?

Per mi, Catalunya es va acabar l'any 39. I ho repetiré tantes vegades com calgui: amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona es va acabar la societat catalana.