A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.HOMENATGE
CANT ESPIRITUAL
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu--i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la vertiable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.
Josep Palau i Fabre
París, 14 de maig del 1950
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
Josep Palau i Fabre dijo
Ens hem anat trobant tantes vegades, / que no ens ha de sorprendre a cap dels dos / aquest darrer intercanvi de mirades / en un espai de temps misteriós:
Ella, reabsorbint les intrincades / cavernes del meu ésser rogallós, / i jo, perdut, amb les arrels alçaces, / vers un temps de l'espai sense colors.
Ella amb destresa tota femenina / em mostrarà, pelna de llum, la sina / on hauré de reprendre el son letal.
I amb la pupil·la encesa i dilatada, / de ben a prop, i sense fer-me mal, / m'esfilarà sencer per la mirada.
.
21 de gener del 1945
23 Febrero 2008 | 09:39 PM