ELS BLOGS PERSONALS

.

Els blogs ja no són de paper quadriculat sostingut amb una espiral i protegit per unes cobertes de cartró més o menys resistent. Ara els blogs s’obren a la xarxa i arriben d’un dia per l’altre a tot el món, cosa que no és garantia de res.

Si bé el catàleg de blogs existents a internet és d’una extensió planetària i els seus continguts són d’una varietat completa, que n’hi ha d’entitats de tota mena, de literaris, de religiosos, de polítics i de tota mena de negocis, és en els blogs personals on la xifra es desboca fins a límits impossibles de conèixer. És tan fàcil obrir un blog personal i tan seductor imaginar que et poden llegir, veure o escoltar en qualsevol lloc del planeta que aquests proliferen i augmenten de manera exponencial. Sobretot, és clar, a tot el món ric.

A finals del mes passat, a Granollers, es van fer unes jornades en què es convocava als blocaires catalans a reflexionar de cos present sobre el que és i representa aquesta pràctica cada vegada més estesa. Una nova moda o una nova possibilitat de comunicació que en aquests últims anys s’ha anat imposant i que al nostre país, diuen els entesos, té una rellevança especial. El volum de blogs en català és considerable. Per això, ja que no tenim estat, ens podem consolar comptant-los i tenir la sensació que el país continua viu. Els blogs són a hores d’ara, una eina que prolifera sobretot entre molts grups d’adolescents i curiosament, també es multiplica de manera alarmant dins de la classe política, sobretot quan s’acosten eleccions. Qui no té blog personal no existeix, diuen les males llengües. A Granollers, però, van fer un pas més: volien veure’s en directe els amics que es coneixien només de pantalla a pantalla i reflexionar sobre aquesta pràctica tan estesa. L’èxit va ser considerable i s’hi van inscriure unes 300 persones.

Hi pot haver molts motius per decidir-se a fer el propi blog. Em balla pel cap que, no fa gaire, un partit polític del nostre arc parlamentari incitava els seus fidels a què utilitzessin aquest mitjà de comunicació i fessin pujar les estadístiques polítiques a la xarxa. Tot sigui pels percentatges i la realitat virtual. Sovint, però, els motius són uns altres. La gent més jove, els adolescents sobretot, creen el seu blog amb la mateixa innocència que abans podíem iniciar el nostre diari personal. Amb la diferència, però, que les seves confessions es poden llegir en qualsevol punt del planeta que tingui connexió a la xarxa. En tot cas, tenir un blog personal és un impuls purament narcisista, de vanitat personal, d’un cert orgull personal de qui vol donar valor a les seves emocions o les seves opinions sobre el nostre planeta i ser escoltat, o llegit, per la resta del món.

Organitzar-se un blog és tan senzill que fins i tot jo vaig aconseguir, ara fa més de dos anys, obrir-ne un. És raonablement fàcil. I, quan el tens en funcionament, el teu sentiment d’autoestima es dispara de tal manera que fins i tot pot arribar a crear addicció. Sobretot els primers dies i les primeres setmanes. Pots estar pendent de la teva creació, comprovar una i mil vegades si has rebut alguna resposta, descobrir que algú ha entrat en el teu petit espai virtual, respondre a les intervencions rebudes i així fins l’infinit. El que ja no és tan fàcil és allò que a primera vista sembla el més senzill: mantenir-lo. Aconseguir que passin les setmanes i els mesos i el teu blog continuï tenint signes de vida de manera regular ja no és tan fàcil. Quants exemples hi ha de persones que han iniciat l’aventura amb tot l’entusiasme i al cap de pocs mesos, o poques setmanes, han descobert que no tenien tantes coses per dir com es pensaven? Mantenir un blog amb una mínima gràcia obliga a conversar moltes hores amb tu mateix, a tenir una mínima capacitat literària (si és que escollim que el text sigui el protagonista de les nostres inquietuds) i l’olla de les nostres inquietuds mínimament escalfada. La constància i regularitat que exigeix un blog personal ens pot acabar deixant en evidència, ja que és un clar exercici d’allò que ara sembla tan poc modern i contradictori amb la realitat d’ara: la disciplina. Sense un mínim de disciplina personal el blog iniciat amb tantes ganes pot esllanguir-se ben aviat en la paràlisi i el mutisme més absoluts. Descobrir que després de la tercera o la quarta intervenció se’ns acaba el discurs pot ser una sorpresa que no ens esperàvem. I tan fàcil que ens havia semblat estrenar un blog i saludar el món sencer des de l’ordinador de casa!

.

Publicat a la revista Zerovuittresquaranta de Vilassar de Mar

servido por martirossello 20 comentarios compártelo