.

De seguida està dit. Durant un any sencer, cada mes, sense saltar-se cap dia set, a les vuit del vespre, un grup de ciutadans més o menys nombrós ha tallat l’N-II al pas per Premià de Mar. Una reivindicació tossuda, concreta i persistent. Més que una manifestació, l’encontre es transformava en un passeig silenciós. La companyia de la remor tranquil·la de les onades del mar no convida al soroll. Un passeig que, cada dia set, culminava en el punt: on Jaume Batlle havia mort un dia set de febrer. Dijous es va concloure un any sencer, un cicle complet que tornava al terrible i simbòlic dia set de febrer de l’any passat. Al marge de la reivindicació concreta—el trasllat de l’N-II i la gratuïtat de l’autopista C-32—aquests vespres del set tenien dos motius potser encara més poderosos. Rememorar una vegada més l’alegria d’una persona que va morir de manera traumàtica sobre el mateix asfalt del nostre passeig i la descoberta de l’antiga i des de fa dècades desapareguda remor perpètua del mar. Els passeigs de cada dia set significaven una redescoberta d’allò que ens hauria de ser propi, d’allò que tenim a escassos metres i, en canvi, queda tan lluny. Cap dels sentits no ens du cap al mar: ni l’olfacte, ni la vista—què és aquesta reixa metàl·lica que ens quadricula el mar i ens priva de l’horitzó?—, ni l’oïda. Interrompre el trànsit volia dir tornar a sentir el mar. Fins dijous passat, quan feia un any just de la mort de l’alcalde Jaume Batlle.

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.