En Daniel Siera té dret a existir, a opinar i a parlar per la televisió. I jo tinc tot el dret a opinar sobre les seves declaracions a la televisió terribenca, ara mateix, mentre l'entrevista continua. En canvi, ell, com a responsable polític, no té dret a mentir. Ni ell ni cap altre responsable polític, evidentment. I, en canvi, menteix. I, alhora, es traeix. Reclama, el Sireró, que els nens catalans, quan ja tinguin vuit anys, sàpiguen tant el castellà com el català. Aleshores, amb la tradicional perversitat dels postulats que ens té acostumats el PP, barreja el dret dels pares a reclamar la potestat de triar, d'escollir la llengua en què els seus fills han de ser domesticats, com qui pretén escollir al gust el paisatge que l'envolta, amb la realitat lingüística del país.
Dues coses ben diferents.
Una. La decisió dels pares a decidir l'idioma és un argument purament demagògic que amaga la intenció de sempre. L'argument de la llibertat (quants anys fa que la dreta més dreta no es treu de la boca la paraula "llibertat"?) és una perversitat més del llenguatge que se sustenta amb un sol objectiu: dissoldre lentament un problema lingüístic que quan la llengua minoritària ja sigui una anècdota en el paisatge un problema important s'haurà resolt.
Dues. Votaria el PP sense tenir urticària si fos veritat allò de què els nens, als vuit anys, acabin sabent les dues llengües oficials del país. Seria la normalització real constatada sobre el territori. Només si fos veritat que a Catalunya i als Països Catalans (dues entelèquies, pel que es veu) els nens sabessin les dues llengües seria un avenç increïble... per la llengua catalana.
Algú coneix, en tot aquest territori, algun nen (o nena) que sàpiga el català i no sàpiga el castellà? Algú coneix algun nen monolingüe en llengua catalana? Monolingües en castella en podem trobar milers. En català, diria que ni un. Ni un! Què demanen, aleshores, aquestes malalts que ara s'han penjat una sirera a l'orella?
Cansa enormement parlar quasi sempre del mateix, però encara cansa més haver de continuar sentint el mateix discurs de sempre, la mateixa malintencionada demagògia de sempre, repetit fins a la sacietat. Un discurs que, si es radicalitza, ningú no sap quines conseqüències pot arribar a tenir en un futur si la pressió augmenta. Només per això, valdria la pena ser molt, molt més prudents i respectuosos amb allò que ens hi juguem. Hi ha coses més importants que unes eleccions generals, encara que siguin democràtiques.