.

Han passat sis dies però encara hi sóc a temps. Fa una pila d’anys, em sembla que era l’any 1979, vaig escriure aquest poema carregat de bones intencions. Amb petites, estrictament petites, modificacions, el recupero per brindar per l’any nou que ja no és tan nou: ja té sis dies de vida, el punyeteru. I això que pinta malament, el 2008.

.

El primer dia de l’any no és al calendari.
No s’escriurà pas cap primer de gener,
com tots suposaríem.

L’escriurà cadascú, sol, a casa,

i l’haurà d’escollir conscientment,

meticulosament,

entre tants i tants dies;

com qui tria l’hora exacta per a néixer altra vegada.

Caldrà ser prudent,

meticulós i decididament correcte,

altiu i agosarat alhora,

que el nostre temps no és fet pas de respecte.

El primer dia de l’any

no es regarà amb xampany

ni amb vi del bo, ni dolços,

ni menjades;

que sorgirà del res,

magre i poruc,

assetjat per l’orde d’aleshores

i ocult com la màgia de les bruixes.

Caldrà regar-lo amb la suor del cos,

el primer dia de l’any,

i així esdevindrà el segon i el tercer,

o els tres-cents seixanta-cinc dies,

o el miler, o els mil cinc-cents, potser.

I que l’any vinent sigui més clar

--sense recomptar-li els dies--,

i més viu, més agosarat,

amb la mateixa suor però més valent

i menys trist.

I, a poder ser,

una mica més humà.