M’agrada que saltin les alarmes. De fet, potser ja era hora. M’agrada que, per fi, es reconegui que l’ensenyament al nostre país, sobretot el públic, el que hauria de ser el millor de tots, s’apuntala en un desori incomprensible i obté uns resultats que ens deixen a tots en evidència.
Com tantes vegades diem, al cap i a la fi, el que passa a les escoles públiques és un bell reflex de la realitat social (el que passa a les escoles privades és tota una altra història: sovint més lluent i, com tothom pot suposar, selectiva. Només la potestat que tenen de poder escollir l’alumnat ja la situa en un avantatge insultant).
Atribuir el fracàs de l’escola pública, que és el de la nostra societat, a un sol problema no seria cert. De problemes n’hi ha més d’un i els diaris en parlen sovint. Les causes són massa complexes com per decidir-ne només dues o tres. Sovint, però, pensem en algunes de concretes que, més o menys, sempre són les mateixes.
A sota, però, potser un dels símptomes més inquietants que últimament podem detectar a la pantalla de totes les realitats, el podem trobar en la poderosa televisió. Sobretot quan fan anuncis, que és molt sovint.
Un anunci de biblioteques. La nostra societat no està feta de sentiments i realitats; està feta d’estadístiques i marques comercials. I fins i tot els municipis pretenen aconseguir tenir una marca reconeixible. Un anunci de biblioteques, deia. Per animar a la població a utilitzar aquest servei: “Vine a les biblioteques. Et divertiràs.” És l’eslògan principal de l’anunci. De veritat que l’objectiu principal de les biblioteques és la diversió de les persones? Pot voler dir això que els nens, quan van a escola, es diverteixen poc i per això no estudien? Des de quan el creixement personal—sí, el creixement personal!—és una diversió que es pot practicar a Port Aventura? Des de quan la cultura no mereix esforç, sinó divertiment? Llegir un llibre pot ser infinitament divertit, però l’esforç que exigeix la seva lectura no és gratis. Deu ser per això que els que mai no llegeixen ni un llibre sempre diuen que els troben cars.
“Vine que et divertiràs!” Una declaració de principis que només podia sortir d’algun irresponsable o d’algun veritable representant de la nostra societat d’adolescents perpetus.
les escoles "abans" eren recintes impermeables al món, això podia ser negatiu i/o positiu, eren castells amb pont llevadís i distants de la resta de cases. Ara les escoles són recintes oberts a tot el que es cou a l'exterior, la tele és una àula més, el carrer ja no és carrer, no sé...crec que l'escola és un més dels escenaris d'un món a la deriva. El fracàs no és "escolar", el fracàs és "social" perquè el capital fet idea ha trastocat tots els estaments i ha generat un desig incontrolable, aquesta és una de les explicacions, una i possiblement sesgada per la meva mania de creure que la societat està devastada socialment (i això que vivim al preciós món occidental!). Crisi escolar, i tant, tanta com portes enfora de l'escola que és part d'un tot.
Jo treballo en una escola, en 20 anys presencio la declinació social més expansiva, ... ja poden reinventar l'escola activa o la formació de qüalitat, quan la tele escup deliri, els NENGS, tornen a les institucions amb un efecte boomerang considerable. La diferència entre carrer/escola/casa és estrictament horària i física. És un continuum de fluxes "educatius".
FRACÀS ESCOLAR, EXIT SOCIAL
Ja hi tornem a ser!. Com cada vegada que alguna colla de savis es decideixen a publicar estadístiques. Amb l’educació sempre passa el mateix. Quan es publiquen les estadístiques, tenim uns dies de mini escandelera.
Des de sempre Espanya està a la cua d’Europa. Això no és cap novetat. Quan només es contava amb l’anomenada Europa occidental, Espanya ( com a unitat estadística) sempre era la tercera per la cua, sempre per davant de Grècia i Portugal. Ara amb l’Europa dels 27, potser, fins i tot, està per davant de Romania i Bulgària.
Fa uns anys, però, la novetat va ser descobrir que Catalunya estava a la cua d’Espanya. Mare de déu senyor!
Què ens havia passat? Què n’ havíem fet de la nostra brillant tradició pedagògica.? L’Escola nova de Ferrer i Guardia, les experiències de principis de segle, els anarquistes i els socialistes utòpics amb la seva fal•lera pel saber, el gran impuls durant la República, l’escola unificada de la guerra civil, els moviments de renovació pedagògica dels anys 60, l’escola activa, Rosa Sensat....
Tot això havia anat a parar al cubell de les deixalles de la història? Ens deixàvem avançar per pobles tradicionalment retardats, com Andalusia o Galícia.?
La cosa estava complicada. Amb les infraestructures ho tenim fàcil. AVE, rodalies, aeroport, autopistes de peatge, nacionals II convertides en una mena d’escorxador.... Res home res, la culpa la té Madrid. Muntem una manifestació pel dret a decidir.... les infraestructures i després cap a casa que aquí no ha passat res.
Però i amb l’educació que fem? Fa 25 anys que “tenim” les competències “plenes”? I a sobre , ara amb l’estatut que un dia d’aquests ens tombarà el constitucional, encara les tenim més plenes. ( les competències)
En aquestes condicions es pot muntar un dret a decidir.... l’educació. ?
La gent s’emprenya si a les 7 del matí no passa el tren. Té tota la raó, però no hi ha cap català emprenyat, ( o ben pocs) si l’educació encara és més desastre que els trens de rodalies. I ho és.
Com que no hi ha un únic culpable, ara n’hi ha molts, o sigui cap. Ara els culpables van per barris.
Per a uns està molt clar. Els 23 anys de pujolisme, que s’ha dedicat a una política educativa elitista, dretana, etc. i ha oblidat la sagrada educació pública. Sortirà com cada vegada l’inefable Vicenç Navarro amb les seves estadístiques sobre el miserable percentatge d’inversió pública sobre el PIB, en l’època de la pujolàndia.
Per altres, la culpa la té Madrid, perquè les nostres competències “plenes” els hi donen l’ultima paraula a ells. Per tant la culpa és sobretot dels líders traïdors que varen pactar l’estatut botifler de l’any 1979.
Per altres, imitant Sarkozy, la culpa la té la utopia del maig del 68 i tots els mals que ha portat ( sexe, drogues i Rock and Roll)
Per ex progres com en Quim Monzó la culpa és de la nefasta època de la plastilina.
Hi ha també un gran consens a assenyalar als pobres salvatges de l’Àfrica profunda , o als indis de l’ Amazones , mig amagats en les nostres flamants aules d’ acollida, a fer-los culpables d’aquest desori.
Per gent més cultivada la culpa és de la deriva burocràtica i corporativista que ha pres el professorat, i per uns altres de l’elit, que mamant de la mamella de l’estat, elaboren uns plans d’estudi des de uns lluminosos despatxos tancats a la realitat.
Fins i tot n’hi que passats quatre anys ja donen la culpa al tripartit.
I així podríem seguir.
De fet això del fracàs escolar és un invent dels tecnòcrates del tardo franquisme. Concretament a partir de 1970 amb la nefasta llei General de l’educació.
Amb anterioritat a aquesta data la majoria d’alumnes de l’escola privada feia d’ingrés al batxiller als 10 anys i la immensa majoria de nens/nenes de l’escola pública escalfava la cadira fins als 14 anys i llavors marxava a treballar,( a fer d’aprenent) amb una cosa que es deia certificat d’escolaritat, al marge del profit escolar que hagués tret. I el fracàs escolar no existia. Encara hi havia uns quants analfabvets, però aquests no contaven per a res.
Aquest món idíl•lic el varen canviar quatre espavilats de l’Opus, que varen decidir que aquells que als 14 anys no es treien el graduat escolar s’ anomenarien fracassats escolars. I el PSOE ho va canviar posant la data als 16 anys, i anomenat la cosa graduat d’ESO. Veieu com la culpa sí la té Madrid?
Quan jo tenia 7 0 8 anys al meu poble hi havia una dona que deuria estar a prop dels 70 anys, que essent filla de mestres ( pare i mare) era analfabeta. Era filla única i els seus pares no li havien volgut ensenyar mai de lletra ( llavors es deia així) perquè deien que s’hi n’aprenia marxaria de casa i els abandonaria.
Això és el que exactament passa ara. Si la majoria “aprèn de lletra” marxarà de casa.
O sigui si no hi ha aquesta cosa que s’anomena fracàs escolar, qui repartirà les pitzes, qui servirà en els Macdonals, qui escombrarà els carrers, qui netejarà les cases de la classe mitja, qui farà de jardiner de les segones residències,? I encara més, qui veuria tele - basura, qui estaria tant entretingut darrera les pastanagues que ens ofereixen contínuament?
Només faltaria que marxessin de casa. Per això abans hi es necessitava l’analfabetisme i ara hi ha fracàs escolar. Perquè ningú marxi de casa.
Des del Palau del Vent.
Em trec el barret i me'n vaig de casa.
Valenta exposició del Martí, consís i rigurós el Tati amb la part de fons del tema i molt descriptiu el panorama del Pere. Martí&Tati&Pere fan un article entre els tres que encerta del tot.