VIOLÈNCIA AL DETALL

.

De vegades costa simular una normalitat que no existeix. De vegades cal simular que no passa res, que l’ambient respira la normalitat de cada dia, que res no fa la tarda diferent. Si no dissimuléssim caldria plantar cara. Quan, per evitar qualsevol possible problema, prefereixes dissimular com sigui, com si allò que estàs veient o sentint no és a poca distància d’on ara mateix ets, quan intentes fer veure que ni ho sents ni ho veus, pot voler dir que estem assistint a un acte flagrant de violència real. I no som experts en aquesta mena de llenguatge. No cal que sigui explícita, impossible d’obviar i noticiable. Si la violència arribés a explotar, ningú no podria dissimular. Ara per ara, no és el cas.

Un cas evident de violència domèstica enmig del carrer, en una terrassa d’un bar qualsevol on la gent hi va amb la voluntat de relaxar-se una estona. Una família rodona. Suposadament, un pare, un home molt home, una mare acostumada als silencis que l’imposa el marit i dos nens petits. Els nens petits fan de nens petits i el pare mana. Els nens cansen, amb els seus plors i amb els seus xiscles, al mascle pobrissó fornit, de cabells rinxolats, digne de qualsevol revista de moda, home entre els homes. I l’home, per fer callar els nens molestos perquè només fan de nens, els obliga a callar perquè ell és el pare. Els nens intenten plorar. El pare els prohibeix fins i tot plorar i, ressentit, insulta la mare, la culpable directa, segons ell, de l’existència d’aquelles dues molèsties que, tal com diu i tothom pot sentir, li han amargat la vida. La mare calla. Els nens ofeguen les ganes de plorar perquè ja deuen saber quina és la resposta del pare si no es mengen les ganes de plorar. La mare també ho deu saber, perquè calla i prou.

Després del silenci dels nens només se sent, repetides com una lletania, les incessants amenaces i retrets del cap de família, l’home robust, sa, brillant, ressentit i fort com una roca. El seu voltant el silenci és total. No callen només els nens i la mare. Callen tots els assistents més pròxims a l’espectacle.

I si algú, amb una educació exquisida hagués comès la imprudència de demanar-li una mica de seny? Aquell home era massa home per atendre a raons. Si la seva pròpia dona corria un evident perill (Què devia passar després, quan ja havien pagat i tots quatre enfilaven el terrorífic camí de casa seva? Què deu fer un individu així quan, en la intimitat, no hi ha testimonis?) caldria considerar una veritable imprudència qualsevol intervenció exterior. Un home tan home, quan rep un consell, només pot respondre amb la grolleria de la seva pròpia agressivitat. S’obria una altra possibilitat. Avisar els cossos de seguretat i que ells mateixos en fossin testimonis. Aquesta deu ser la manera legal de resoldre aquesta mena de conflictes, suposo. No se me n’acut cap altra, la veritat. Què hauria passat si algú ho hagués fet i l’autoritat competent hagués certificat aquest cas de violència flagrant però, com passa en la gran majoria dels casos, sense una gota de sang? No hi podria fer res perquè encara no hi havia ni víctima ni denúncia? En bé dels nens, la llei desmuntaria una família a l’espera que l’home molt home es decidís per la dialèctica del ganivet de cuina? Mentrestant, tot haurà estat com si no hagués passat res. El silenci es trencaria quan l’inevitable fos realitat. Mentrestant, la vida quotidiana, cega i molt més sòrdida del que semblaria, continua inalterable perquè, encara, no ha passat res. I és molt probable que no arribi a passar res, que els anys vagin passant, els nens es facin grans, ella continuï callant i la tragèdia mai no arribi a ser notícia. Si no hi ha cadàver, no hi ha percentatge

Publicat al 08340 de Vilassar de Mar en el número d'aquest mes.

servido por martirossello 1 comentario compártelo