El terme "Material sensible" no és només un disc d'en Joan Manuel Serrat. També és una manera d'anomenar l'emulsió fotogràfica que ens permet, a través d'una filigrana química, retenir imatges fixes o, en el cas del cinema, en moviment.
A TV3, la meva, fan un programa procliu a la nostàlgia. "Material sensible", es diu el programa. La idea és senzilla i interessant. Recuperar el material fílmic que moltes famílies tenen guardats en algun calaix de casa, aquelles pel·lícules filmades pel pare o l'avi, de quan encara no s'havien inventat ni els vídeos ni els telèfons mòbils amb càmera incorporada. Deu ser cosa de l'edat, però les imatges en blanc i negre cada dia em sedueixen més. O, si són en color, almenys que se'ls noti aquell gramatge químic que evidencia el pas del temps en l'emulsió fotogràfica. Les imatges d'un món que ja no existeix. De quan érem petits o, fins i tot, de quan encara no érem. Una reflexió sempre inquietant. Què érem quan encara no érem?
El cas és que, com no podria ser d'altra manera, el programa m'agrada. Imatges domèstiques de la vida quotidiana filmades (abans es filmava i ara es grava o es captura) sense cap mena d'ambició professional però que ara adquireixen un altre valor ben diferent. La representació d'una època passada. Fins aquí hi estic d'acord. El que es fàcil deduir és quan s'evidencia que són la representació només d'una part d'aquest passat: justament de les famílies que aleshores es podien permetre el luxe de disposar d'una càmera de filmar. Eren, evdientment, una minoria. De petit, sempre em vaig quedar amb les ganes de tenir una càmera de filmar o de poder jugar amb un fastuós cotxe de pedals com els que sovint surten en aquestes pel·lícules. Per tant, difícilment en aquest programa sortirà algun tipus de material sensible que em pugui representar a mi o als que aleshores compartíem nivell econòmic. Una part de la relitat, com sempre passa, que no ens representa a tots.
.
El nen de la foto és el nen que s'afaita en la capçalera del blog.