.
Desenganyem-nos, si els morts tenen algun avantatge és perquè no generen problemes de mobilitat i perquè no tenen cotxe. Però com a tot arreu, els problemes dels morts són els problemes dels vius. I si es parla de la imminent saturació dels cementiris, no hi ha més remei que parlar del de sempre. L’excessiva concentració urbanística. Als cementiris del Baix Maresme fa anys que es veia a venir. Aviat seran plens. Com no podia ser d’altra manera, el cas més extrem és el de Premià de Mar. L’espai cada dia escasseja més i els nínxols aniran cada dia més buscats. El futur és rendibilitzar l’espai al màxim: nínxols de trenta metres quadrats per als vius i urnes d’incineració per als morts. Una solució possible és la de mancomunar aquests serveis, sempre en terreny dels pobles de dalt, els que encara tenen espai disponible per als nostres morts i en tenen encara més per als futur vius que, mentre no arribin a la categoria de difunts, vindran a compartir mobilitat. En aquest cas, el fenomen de la immigració ens alleuja el problema. En la majoria dels casos, els morts immigrants acostumen a ser repatriats. La saturació del territori du a la concentració urbana i a l’increment d’habitants, no és cap secret. I més població, mal que ens pesi i fins que la incineració no sigui obligatòria, significa un major nombre de futurs cadàvers que reclamaran un lloc digne on podrir-se i poder reposar els seus ossos una temporada. De descans etern, res.
.
Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.
L'Estellés ens va proporcionar matèria mortuòria en forma de Coral, i una cita sempre memorable del mestre Sófocles, aquell reivindicable "Oh tenebres, llum meva!". Dit això dels cementiris n'hem fet lúdica lectura quasi esportiva en forma de gimcama parapolítica, paranormal, paraexistencial, sobradament recordada. Els cementiris són més interessants que les noves urbanitzacions costaneres, doncs proporcionen una perspectiva social del tot paradoxal: en termes generals són molt homogenis i denoten un cert esperit socialista, la qual cosa indica que el socialisme és factible. Malgrat les diferències entre significant i significat, entre mausoleus, urnes, ninxols o cendres invisibles, el destí és bastant comú, comunista diria jo. Però corren mals temps per el materialisme dialèctic, i donat l'exit dels llibres d'autoajut i de servei psicològic pret-a-porter i dels manuals d'espiritualitat, em temo que ens espera una nova vida més enllà dels cementiris on la barbàrie es perllonga, aquesta vegada, però, en termes d'eternitat. Crec que Jorge Bucay ens anima a compartit un més enllà diversificat i classista. El somni d'una mort equitativa, del socialisme post-sepel·li, trontolla davant l'augment de les conviccions d'un més enllà autoprogramat, autoajudat i de bell nou injust. Resucitats, ens disposem a seguir la lluita de classes, aquesta vegada, però, fotudament eterna.
Jo per si les mosques, intento aclarir el tema de la FE per la via més ontològica possible: Kierkegaard injectat a la vena.
BUDELLS!!! NO HI HAVIA CAIGUT EN EL SOCIALISME DELS CEMENTIRIS.
A MI EM FAN POR ELS CEMENTIRIS . CLEPS!