A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.EL TEMA DEL TEMA
Ahir a la nit, a la comarca de TV1, el senyor Llamazares, el senyor Duran i el senyor Carod van ser entrevistats per un grup de persones sociològicament seleccionades en un programa essencialment seriós i interessant. Tal com era de preveure, la zona de màxima fricció la van deixar pel final. Per això van deixar el dimoni català per excelència, en Carod-Rovira, com a últim dels invitats. Si bé tots tres van ser (pel que vaig veure del programa) intel·ligents i correctes, en Carod va fer un pas més i va exigir, quan va arribar el moment, que respectessin el seu nom de pila. Es podria interpretar com una excusa festivalera per donar la nota, es podria dir que en Carod ja les té, aquesta mena d'obsessions. Però la seva agressivitat em va agradar i, al meu entendre, estava més que justificada. Sobretot perquè els que acostumen a caure, de vegades amb tota la seva bona fe, en un parany semblant ho poden arribar a fer sense ni adonar-se'n. I aquest fet encara fa el fenomen més greu. Els noms dels catalans són traduïbles al castella. Cosa que no passa en quasi cap altra llengua. Per a ells ("ells" té un valor simbòlic concret) Josep Lluís és el mateix que José Luís i para de comptar. I tenen la llibertat d'anomenar-lo així. Potser sí, però jo no recordo que aquests mateixos "ells" acostumin a dir Jorge Busch, Francisco Miterrand, Pablo Newman, Miguel Jackson , Tomás Waits, Juan Lenon, Ricardo Gere o Pedro Pablo Passolini.
En Carod, senzillament, tenia tota la raó. Per què un nom propi català ha de ser tan flexible, quan els altres idiomes mantenen la seva rigidesa terminològica i ho trobem perfectament normal?
Si no ho recordo malament, em sembla que el presentador del programa era en Llorenç Milà.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
Toni dijo
És molt bon senyal que es puguin mostrar diferents visions distintes a les del PP i PSOE a nivell estatal. El preocupant és que sigui un fet excepcional encara avui dia. He de dir que em vaig congratular que algú digués públicament que no cal "castellanitzar" els noms de la gent. Per exemple, la premsa anglesa tracta el rei d'Espanya com a King Juan Carlos i no com a John John Charles. De la mateixa manera, TV3 hauria d'anomenar-lo rei Juan Carlos i no Joan Carles.
18 Octubre 2007 | 02:38 PM