.

Dissabte passat el Correllengua va aterrar a Premià de Mar i, en honor a la nostra manera de parlar, de ser i de desaparèixer qualsevol dia, es van fer un sèrie d’actes molt familiars i amens. Tan familiars i amens que, passades les dotze de la nit, em vaig sentir convidat a ballar en diverses ocasions i ho vaig fer en tots els casos amb un plaer enorme. I més hauria ballat si més m’haguessin convidat.
El que opino del Correllengua ja ho he dit en altres ocasions. He fet, si no recordo malament, un parell o tres de manifestos en diferents anys. Un honor per a mi.
El cas és, però, que, mentre sopava, traïdor com acostumo a ser, mirava a TV1 els sempre esplèndids reportatges d’Informe Semanal. Un dels reportatges em va sobtar agradablement. Immers com em sentia en el Correllengua de la meva població, m’agradava constatar que, en la soledat de casa meva, no som els únics que necessitem reivindicar una cosa tan elemental com la llengua pròpia.
El reportatge es titulava: “Pensar en español”. Aquest era el nom d’un congrés sobre el tema que es fa o s’ha fet fa poc, no me'n recordo. Malgrat el títol, era un reportatge rigorós i seriós. Parlava de la importància que té veure, viure i interpretar la realitat a través d’una llengua i el valor cultural d’aquest fet. Que no és el mateix interpretar el món a través d’una o d’una altra manera de parlar. Constataven una realitat que no els agradava especialment: el món que decideix parla en anglès. Internet parla en anglès. Les finances i el món de les grans empreses parlen en anglès. S’alarmaven que, fins i tot en ple Paseo de la Castellana, podies trobar gent de diversos països, i fins i tot entre espanyols que, per l’interès comercial que els unia, parlaven en anglès entre ells per relacionar-se!! Malgrat que estiguessin en territori espanyol, en segons quins grups s’imposava l’anglès en detriment de l’idioma del país. I, com a conclusió del reportatge, s’acabava proclamant una realitat com un temple: no és indiferent l’idioma en què es parla. No és el mateix escollir un o un altre idioma a l’hora de relacionar-nos.
I al meu poble havia aterrat el Correllengua i jo no podia fer altra cosa que estar perfectament d’acord amb els postulats del reportatge d’Informe Semanal. Tenien tota la raó.
El que és extremadament curiós és que si haguessin emès el mateix reportatge però sota el prisma d’alguna altra llengua que no fos l’espanyol (o el castellà), sota una altra llengua, posem per cas, minoritària o en perill d’extinció (que són majoria en el món en què intentem viure en pau), exactament amb els mateixos arguments, la interpretació que n’haurien fet els més sensibles i favorables a aquest reportatge hauria estat diametralment oposada.
I després de sopar va ser quan vaig sortir a ballar.