A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.LA LLEI SEMPRE ÉS OBJECTIVA
Un debat que entra i surt. Que ara és en primera pàgina de tots els diaris i després desapareix com si la realitat ja no fos notícia. I ara és notícia. De fet, no es pot negar, en general ens hem acostumat a veure nenes amb el cap embolicat sota una estètica inconfusible. Fins i tot el símbol estrictament religiós ja forma part del nostre paisatge quotidià i no genera escarafalls de cap mena. El costum ho llima tot. I quan tot d’una aquesta realitat es torna notícia, intueixo que no tots els perquès surten a la llum. El cas d’una sola nena, en aquest cas de Girona, deu amagar coses que no sabem. Sinó, com s’entén que tot d’una es trenqui aquesta normalitat que en la gran majoria de casos no en porta cap, de problema? Com és que tots els mitjans d’informació treuen el tema com si hagués passat algun esdeveniment d’interès estatal?
En canvi, el que massa sovint m’inquieta, més que el problema en concret, són les lleis que es posen sobre la taula (les nostres, les democràtiques, les que almenys en teoria són responsabilitat dels ciutadans i que tots acceptem com a nostres) i la seva enigmàtica aplicació que el problema en si genera.
La nena ha tornat a l’escola, cosa que celebro. Però ha tornat perquè des de la piràmide, des de dalt, algú s’ha tret una vareta màgica per dir: “el primer dret i el predominant és el de l’educació”. Bravo! Hi estic d’acord jo i tot. El que lamento és que una sentència tan raonada llegida al peu de la lletra obri de bat a bat la porta a la més dantesca de les meves perplexitats. Primer és el dret a l’educació. D’acord. Per tant, qualsevol menor pot anar a escola amb la samarreta del seu equip preferit i amb la cara pintada amb els colors que l’identifiquen, o amb tot el metall que llueix en escena el seu guitarrista preferit mentre el mestre intenta posar ordre al caos. Poden assistir a classe amb ulleres fosques i barba postissa, el mòbil connectat i l’mp3 amb els auriculars posats o, si la necessita per alguna cosa, amb la navalla a la butxaca perquè el dret que preval és el de l’educació. I a principi de curs, com ara, o quan arriba el mes de juny, si el dia acompanya, els nens i les nenes poden seure al seu pupitre en pilota picada sense que ningú pugui contradir-los, ja que el dret a l’educació és primordial en tots els casos i passa per davant de qualsevol altra consideració.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
Toni dijo
S'ha creat un precedent a la concertada. A la pública no hi ha ideari però òbviament hi ha queixes entre els alumnes. Si no, que viguin a hores de tutoria i vegin com els nanos no entenen segons quines decisions.
Crec que a Conselleria no tenen ni idea del què s'ha de fer. La concertada i la pública són cosines-germanes, però com amb els parent, comparteixen coses però no són iguals. Es fan favors mútuament, però cadascú a casa seva. Ara, s'ha de solucionar a la francesa o deixar escollir a cada centre? El que no em sembla correcte és l'opció "tu sí, tu no". Com li parles a una alumna de les llibertats i la lluita per la igualtat entre dones i homes si un pare l'obliga a dur el shador i a sobre li donen a ell la raó? Perquè algú es creu que aquesta nena ho ha escollit tota sola?
Tinc alumnes musulmanes adolescents que viuen en l'esquizofrènia de voler ser plenament occidentals, com les seves companyes occidentals, però a casa ja li han dit amb qui s'han de casar el proper estiu. Les amigues, cristianes o atees, s'enamoren i s'envien notetes amb els nens, van a festes, queden per parlar de nois, per vestir-se com dones adultes i no s'encarreguen de la casa. Les marroquines musulmanes no poden -costa trobar famílies immigrants del nor d'Àfrica que siguin atees-. Us asseguro que és un drama molt angoixant i les reunions amb els pares, si vénen, són molt tenses. A mi la decisió d'Educació em preocupa molt. Una altra vegada són més forts els drets que les obligacions.
3 Octubre 2007 | 10:06 AM