Sí. Ara és el moment de decidir-se. Com que no tinc cap raó per desconfiar d’un polític, sobretot si ostenta un càrrec d’envergadura, començo a plantejar-me seriosament la possibilitat d’emigrar a Andalusia. Les declaracions de Manuel Chaves, el president, són d’una irresponsabilitat evident que no fan més que augmentar el descrèdit dels que haurien de ser els nostres governants. Que un president de comunitat autònoma proposi coses com aquestes, que evidentment no es compliran, són un insult a l’essència d’allò que encara gosem anomenar democràcia. Una proposta. Ara se n’ha de parlar. Ha de passar el temps. Les flors s’han de marcir a la tardor i la desmemòria farà la resta. Però el que trobo més insultant de la proposta és la cota que aquest senyor es marca per aplicar la seva caritativa i original idea. Per a les pobres famílies que cobrin menys de 3.000 euros al mes. Això deu significar, suposo, que la gran majoria de treballadors del país cobren habitualment un sou molt superior a aquesta xifra. O que en les llars d’Andalusia hi ha un mínim de tres sous d’aquells que només deuen ser una llegenda urbana carregada de mala intenció. De veritat que els ingressos familiars de les famílies que podem anomenar normals superen de manera generalitzada aquesta xifra? Després de la proposta andalusa em sento més pobre que abans. Em començo a plantejar seriosament la possibilitat d’emigrar. Sí. Amb un miserable sou de 2.500 euros ja faré.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui mateix.