Aquest no és un 11 de setembre qualsevol. Fa trenta anys que es va fer la manifestació més emblemàtica de tota la sèrie que va de la transició fins als nostres dies. Trenta anys. Aleshores, segons van dir els diaris l'endemà mateix, un milió o un milió i mig de persones ens vam passejar pel passeig de Gràcia. Jo també hi era i, com no podria ser d'altra manera, encara me'n recordo.
Va ser al cap d'uns anys i després d'un seguit de manifestacions multitudinàries en què el ball de xifres de participació arribava a ser grotesc que es va començar a plantejar seriosament la manera de comptar de veritat els participants en aquestes grans concentracions. D'aquesta manera, es va especular en el fet que el milió de persones de l'any 77 devien ser sis o set-centes mil. No ve d'aquí. Posem que, en lloc d'un milió érem set-centes mil. El fet és el mateix. El poder de la gran manifestació no varia ni un mil·límetre.
Després va venir el que va venir, els èxits i els fracassos que s'han anat succeint i tot d'una han passat trenta anys.
No hi ha cap dubte que ser present en aquell esdeveniment va ser emocionant. És un moment que he recordat moltes vegades durant tot aquest temps. Sentir-se de cos present en un fet que la història després recordarà sempre és emocionant. Però a trenta anys vista m'assalta una curiositat. D'aquella maera humana de l'11 de setembre del 77, quantes persones continuem en vida? D'aquelles, suposem, 700.000 persones, trenta anys després quanten en queden en vida? Mig milio? Quatre-centes mil? Quants milers de persones que eren allà omplint el passeig de Gràcia han desaparegut dels nostres carrers per sempre? Res. Una curiositat i prou.
El de la foto en blanc i negre és en Valerià. Va aparèixer al suplement que la incipient revista Interviu d'aleshores (encara no duia accent a la u) va publicat immediatament després de la manifestació. Devia ser la setmana següent o alguna cosa així i, com no podia ser d'altra manera, encara el guardo.
Martí, la majoria continuem vius, malgrat els 30 anys transcorreguts. Si tenim en compte que la major part de la gent que va anar a la mani érem joves (de més grans de 50 anys n'hi havia poquets, només cal veure les fotos), i que l'esperança de vida a Catalunya és entre 75 i 80 anys, podem concloure sense por a equivocar-nos que la major part dels que hi érem encara hi som (com a mínim 3 de cada 4, i fins i tot més).
la presència d'en Valeri és el testimoni de que molts ja no hi són. En aquest cas prematurament, a la majoria de casos, òbviament per raons biològiques més convencionals. L'altra element del "jo també hi era" és aquest curiós fenomen que sovint hem comentat: per exemple "tothom" anava a Canet...i mira que el Pla d'en Sala, malgrat que es digués que erem 30000 o 60000 no era el que semblava. Les pelis posterior demostren que no "tothom" hi era. Més grossa la van fer als EEUU quan en motiu dels vint i cinc anys de Woodstock, un grup d'experts en multituds van considerar que si la quantitat de gent que afirmava haver anat al festival fos certa, resultaria que més de la meitat dels nordamericans "hi eren"... i ara preparem-nos a la propera: a quaranta anys vista, l'any que vé TOTHOM dirà que va estar al Maig de 68. Aquest "tothom" es subdividirà entre arrepentits, nostàlgics epidermics, convençuts de que valia la pena, fatxes que de joves pecaven i una considerable pila d'acadèmics que es subdividiran en varis estrats: els que eren alumnes, els que eren profes solidaris amb alumnes, els que menteixen i diuen que eren profes, els alumnes que no eren alumnes, els obrers de la Renault, els nous filosofs dels collons que eren més vells que Kant, els maoistes que ara són sarkozistes, els rebels que fracassaren i els floristes que ofereixen rebles als fracassats (que al mateix temps es subdividiran en fracassats de debó, fracassats estètics amb mala llet, triomfadors empresarials,etc...). I més que en el cas de la mani de la foto, la majoria: Morts!
Ho confeso. No era a Woodstock, tampoc era a París durant el maig de 1968 i a Canet només hi vaig anar una vegada, l'any 1976.
Però a la manifestació de l'11 de setembre de 1977 al Passeig de Gràcia sí que hi era. L'amfitrió d'aquest bloc n'ès testimoni. Ens varem trobar al bell mig del Passeig de Gràcia sense cita prèvia. Portser això és la demostració que no erem un mil·lió. Alguns ho han rebaixat fins a 300.000. Si erem un mil·lió voldria dir que un de cada 5 catalans era allà al passeig de Gràcia.
Fora d'estadístiques més o menys absurdes , em sento íncomode amb la nostàlgia i també amb la realitat d'avui.
Avui no aniré al Passeig de Gràcia, o el seu equivalent. La meva realitat de proletari de l'administració municipal catalana ( si visquès a Andalúsia ja tindria un pis gratis) m'ha obligat a estar present a un de tants actes institucionals que s'han fet al país . Tot plegat lamentable. Suposo que no ha estat massa diferent a altres llocs.
Sentir a parlar de Montilla amb to dissimuladament despectiu, o lamentar-se que altres llocs de l'estat estant creixent económicament ( com si els volgessim condemnar a la pobresa) o sota els atacs a "Madrid" ensenyar la poteta neo- lliberal, o en un altre sentit dir que els sobiranisme ´és una coalició de perdedors....o que gràcies a en Maragall estem millor que mai...
Tot plegat m'ha deixat un regust entre amargura, vergonya aliena, fracàs personal i col·lectiu etc. Però una cosa lleu, una petitas capa entelada.
Com membre de la societat civil catalana dins la subsecció de boletaire semi- fracassat, avui tinc un mala diada.