A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.LA BANDA SONORA DE LA MEVA NOSTÀLGIA
Fa ben poques hores, però era ahir. Quan ja vesprejava--perquè els mesos van passant--la carretera de sempre es va quedar, com cada mes, sense trànsit. Un acte reivindicatiu que ha quedat fixat a la nostra agenda cada dia set, des d'aquell mes de febrer que a hores d'ara sembla tan llunyà, quan en Jaume Batlle va morir en un accident a la mateixa carretera.
Tinc l'orgull de dir que no m'he saltat cap convocatòria. Hi he estat cada mes. De maneres més o menys diferents, però cada més. Amb més o menys emoció, però he tingut en compte el dia set de cada mes a les vuit del vespre. Com ara fa poques hores.
Però més enllà de la reivindicació concreta, m'agrada que arribi aquest dia per una cosa que, si fóssim en guerra, anomenaríem col·lateral. El silenci. L'estrany silenci que fa que, a partir de les vuit del vespre, el paisatge sembli diferent. Estar-se sol, ni que sigui durant uns minuts, sol i a distància del grup que es manifesta i del que acabaré formant part, em retorna a aquell estrany passat que a hores d'ara sembla impossible. L'amable silenci que s'ha creat, com cada mes, quan els Mossos han aturat el trànsit, la clara remor de les onades que no han de sobreviure sota cap interferència, l'amable remor d'aquests minuts en què sembla que estiguis vivint en un poble petit, em tornen al paisatge de quan era petit. Poder sentir el pas de les onades amb claredat. Sentir el pas de l'aire i la remor de les converses llunyanes de la gent. Sentir aquest estrany i desacostumat silenci. No és poca cosa però, ara per ara, és un cop al mes.
Més enllà de la mani en qüestió, la sensació de sentir-se en un altre món però en el mateix lloc de sempre em fa tornar a casa amb una estranya alegria que de cap manera puc considerar estèril.
A hores d'ara, m'agraden els dies set de cada mes...
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
