.El dit és tan gros i ens apunta amb tanta insistència que no me’l crec. Aleshores intervé l’expert en microinfluències i argumenta, amb certa raó, que la culpa es reparteix de tal manera que tots en som culpalbes. I l’argument és cert. Però no. Precisament l’estratègia permet que els veritables responsables, els que s’han enriquit sense pudor amb l’explotació de les persones i del medi natural, desemboliquin ara un inventari d’arguments científics aparentment coherents que dispersen la seva culpa i posa els seus beneficis sota sostre, com si l’aigua i els recursos que es malbaraten en un camp de golf, en una operació de vacances massives o en una urbanització de segones residències amb piscina particular, fos responsabilitat a parts iguals dels que viuen sempre sota mínims i els que (diuen) s’han fet a si mateixos i han obtingut el seu immoral patrimoni honestament i de manera legal. Ho sento, però no.
Immersos com estem en el món de les estadístiques i els balanços, també es podria fer una estadística detallada del còmput de responsabilitats. No tots som iguals. Sobretot a l'hora d'atendre els beneficis obtinguts.
Ara que es parla tant de canvi climàtic i dels seus efectes seria un bon moment perquè en algun lloc sortís, de manera concreta i exhaustiva, el llistat dels culpables, els responsables i els que han fet fortuna explotant els recursos de havien de ser de tots en benefici propi, sense escrúpols de cap mena i sense miraments. Deuen ser aquests els que financien la malèvola publicitat que ara hem de suportar i té com a objectiu el fer-nos sentir culpables. Mentre aquesta estadística no es pugui fer, si us plau, no emprenyeu el comissari.
Mentrestant, música per endormiscar-se amablement davant la tele i a veure si és veritat i el planeta, i ja seria hora, decidís plnatar cara a l’espècie humana i ens donés, de manera col·lectiva, la prejubilació anticipada iirrevocable. Els arrogants, els delinqüents, els impotents, els demagogs, els banquers i els caragirats de tota mena, amb els beneficis ben protegits i amb les mans brutes de planeta, van començar, un dia, a emprendre una campanya per salvarl'equilibri ecològici ara ens els jem de creure com si la culpa fos de tots i, per tant, tambénostra. En un pla d'igualtat que els comptes bancaris d'uns i altres no constaten.
però tampoc és senzillet i amb un emprenyament més tampoc en farem prou, penso que les opcions per sortir de l'emprenyament són poques, la millor és cercar informació i saber el perquè de tot plegat, hi ha fons d'informacìó solvents i gens propagandístiques, cal cercar-les i es pot fer!
discrepo de tú, amb aquest "emprenyament global" sempre ens quedem en el mateix punt...jo passo de l'emprenyament a l'indignació, ara bé, la bona informació m'aclareix els dubtes i constitueix un pas endavant més enllà de l'emprenyament global (cosa que també tinc i que no em soluciona masses dubtes). Avui estic una mica "emprenyat amb els emprenyaments d'en Martí". L'emprenyament és un estadi incomplet. Cal, si es vol, destriar el blat de la palla. No n'hi ha prou amb la recerca d'enemics i culpables (que n'hi ha forces). No puc estar desconfiant de totes les informacions. N'hi ha de fiables. N'hi ha de propagandistiques. N'hi ha de plenament interessades. N'hi ha del tot interessants. La complexitat és això. Ja farem una copeta. Salut i ecosocialisme! (de-creixent!)
Aquesta és la lletra d'una cançó del Peter Gabriel
Fourteen Black Paintings
From the pain come the dream/ Del dolor en surt el somni
From the dream come the vision/ Del somni en surt la visió
From the vision come the people/ De la visió en surt la gent
From the people come the power/ De la gent en surt la força
From this power come the change/ De la força en surt el canvi
Crec que diu una gran veritat.
De l'emprenyamenta i de l'excepticisme no en surt res, perquè no arrossega a ningú. La gent només ens movem per il·lusió, i sense gent no hi ha força per canviar les coses.
Salut
I del canvi en surt la moderació,
i de la moderació en surt l'estupor
i de l'estupor en surt el desconcert,
i del desconcert en surt el dolor.
El dolor, suposo, de no haver trobat entrades pel concert.
Re. Tot plegat, una festa.
Per cert, si en faig bandera de la meva emprenyamenta, no és per solucionar els problemes, és només per exposar-los. No sé si vaig malfixat, però diria que no tinc a les mans un excés de possibilitats de canviar les coses. La meva preocupació és quan descobreixo que els polítics, els que ens representen, tampoc no en tenen gaires. Sobretot si són o es diuen d'esquerres. I justament per això els continuaré votant, perquè són els meus.
Touché, una vegada més em trec el barret davant el mestre. Has tancat el cercle!
Jo diria que a les teves mans (més aviat al cap) tens moltes possibilitats de canviar coses, almenys més que la majoria, i que a més a més les fas servir, i aquest blog n'és un exemple.
correcte! i com diria un altre mestre, ovidi, "o juguem tots o estripem la baralla"... els "nostres" som "nosaltres" i junts hem de saber emprenyar-nos, proposar, qüestionar,esmenar i crear...en grup i individualment.