.

Ara s’inaugura la versió vintiunesca del museu Darder de Banyoles. Tot net i polit. Tot tan prudent que no sembla que la vida hi tingui lloc. Una gran distància amb el passat. Sobre el paper, diuen, el passat no s’oblida. Una vergonya per oblidar de l’amable població de Banyoles i el seu estrany estany. Tot tal com ha de ser. Lluent com una fantasia. Al centre de tot allò que no es pot dir però que no es pot obviar, la figura del negre dissecat que, després d’un gran debat, va tornar amb tots els honors a casa seva. Un acte testimonial, que és del que es tracta.

No seré jo qui posi en dubte la qualitat del nou museu. Sobretot perquè, com tantes altres coses, només n’he vists unes quantes imatges per la televisió.

En canvi, sí que havia estat, dues o tres vegades, a l’antic museu Darder. Un parell de vegades amb un grup de nens. Érem de colònies i anàvem a veure un museu famós que encara no era tan famós com després es va tornar. El negre era fins i tot un detall simpàtic. Hi havia, si volies morbo del potent, coses molt més impactants i no aptes (des del punt de vista de l’estúpida i fineta realitat d’ara) per al públic infantil. Recordo dues pells humanes complets, ben esteses i penjades a la paret. Hi havia els famosos fetus en formol i la festa taxidermista de veritables monstres de la natura d’animals estrafets i impactants. I un disseny general propi de l’època que ens podria recordar l’estètica de les farmàcies dels anys vint.

No recordo que cap dels nens que dúiem vomités allà mateix o al cap d'unes poques hores, ni tingués malsons a la nit, ni, anys després, es convertís enun assassí en sèrie o un racista amb bandera pròpia. Diria que per ser assassí en sèrie no calia haver esta en aquell vell museu i també posaria la mà al foc que la convivència quotidiana als barris més depauperats de les nostres ufanoses ciutats genera més racisme que no pas la contemplació de l’amable i dissecat negre de Banyoles.

I un argument obvi. Què en fem, de les mòmies que exhibeixen els museus més reputats del planeta? Les mortes i egípcies, vull dir. De les vives, si de cas, ja en parlarem un altre dia.