A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.VÍCTIMES I MANIPULADORS
No posaré sobre la taula els noms d'indignes polítics que no mereixen ser-ho. Però el tema no és nou i ara em ve de gust posar-hi el meu apunt, amb l'excusa que per la tele, la nostra, han tornat a fer un reportatge sobre un tema tan antic i conegut, sense dir els noms concrets que, al cap i a la fi, tots coneixem sobradament.
Les víctimes del terrorisme, sobretot les del terrorisme d’ETA, sembla que existeixin només per ser utilitzades. Quaranta anys no són res. En canvi, és curiós que la imatge principal i la veu més autoritzada d’aquestes víctimes sigui, des que aquest col·lectiu s’utilitza descaradament amb finalitats polítiques, la de Pilar Manjón, víctima i representant directa del nou terrorisme al que ens caldrà acostumar-nos i que no és precisament el d'ETA. I la consdero víctima directa per un fet simple i evident: perquè va haver de partir la mort d'un fill i, davant d'una tragèdia semblant, els que pateixen de veritat són sempre els supervivents. Les víctimes veritablement directes, com sempre passa, ja no tenen ni veu, ni vot, ni vida.
No fa pas massa temps que vam saber que exisiten associacions de víctimes de terrorisme. I que n’hi havia més d’una. I que les unificava alguna cosa difícil d’unificar com és la diversitat dels terrorismes existents i que les separava, justament, allò tan conegut de la utilització partidista.
El que ara tinc ganes de posar sobre la taula és el fet que les víctimes, o les diverses associacions que les representen, tinguin alguna cosa a dir davant del problema polític que fa existir un fenomen com aquest. No discutiré pas el fet que hi hagi persones que, davant d’una tragèdia comuna, s’assocïin i vulguin fer sentir la seva veu. El que sí discutiré és la influència política que hagi de tenir la seva honesta tragèdia personal. Ser víctima d'una tragèdia no dóna carta de saviesa per decidir com s'ha de resoldre el problema concret.
Ser víctima d’un disbarat, sigui el que sigui, no dóna, d’entrada, cap qualitat tècnica als que l’han patit en pròpia pell. Tenir un mort a la família no qualifica ningú per tenir veu i vot a l’hora de resoldre el conflicte atàvic que fins ara cap govern no ha sabut resoldre. Les coses, com siguin.
Des d’aquest punt de vista, aleshores, com és que es dóna tanta importància a les associacions de les víctimes del terror quan es parla d'intentar resoldre el conflicte que el genera? I no parlem d'un sol conflicte; n'hi ha més d'un. A partir d'ara, serà obligatori que les víctimes del futur tinguin, com a mínim, una diplomatura en política internacional?
Passa el mateix amb les associacions de víctimes laborals de la sub-sub-subcontractació? Diria que no. Diria, fins i tot, que, posats a no existir, no estan ni associats en cap plataforma que els doni veu i vot. I, en canvi, aquests potser sí que tindrien arguments tècnics concrets a aportar per intentar minimitzar la tragèdia dels innombrables accidents de treball que continuen deixant molts més cadàvers amb marits i mullers vidus, fills i filles orfes i pares i mares desconsolats.
En fi, tot plegat, una pena, tal com ja pressuposàvem.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
