..

Com sempre passa quan s’alça una nova bandera, és difícil de saber a primer cop d’ull què t’estan venent. Però per fi començo a veure en els mitjans de comunicació alguna cosa que s’acosta a allò que hauria de pertànyer al sentit comú. Últimament sembla que tot torni a venir de França, com fa molts anys, i aquest nou moviment que pretén conquerir noves quotes de mercat (per tal de reconvertir-lo i racionalitzar-lo convenientment) també hi té el seu primer embrió. De la mà de Serge Latouche, a principis d’aquest mes de març, es van fer diverses conferències a Barcelona i a Girona per presentar una nova proposta de futur per aquest malaguanyat i explotat planeta. La teoria del Decreixement Econòmic.

Creure del tot en alguna cosa sempre és perillós. Encetar una nova doctrina és la millor manera de començar a alimentar un monstre que un dia o altre es menjarà els adoctrinats. Però que es comenci a parlar de Decreixement em sembla d’una lucidesa necessària. Per fi algú en parla. Per fi es comença a plantejar l’única actitud possible davant del malbaratament que la nostra societat necessita per continuar menjant-se a si mateixa. I el Decreixement no es pot interpretar únicament, que també, com una aposta de sostenibilitat ecològica; també és una aposta per una manera de viure una mica més racional, sostenible i justa. Cal un convenciment social que ens dugui, als que tenim certa capacitat econòmica, a no canviar-nos la nevera i el televisor cada dos anys, a ignorar les modes que ens obliguen a adquirir productes de tota mena cada tres mesos i a llençar a les escombraries del costat de casa els que encara ens podria servir, a saber destriar quins productes ens calen per tenir una vida més còmoda i quins van més enllà de la comoditat i aposten per l’atròfia muscular i metabòlica de les persones. Ara que ja sabem que consumir fins el paroxisme no ens fa més feliços, ara que ja sabem que el progrés indefinit (la doctrina que ara se’ns comença a menjar) és inviable, progressivament més excloent i cada vegada més injust, seria bo que ens plantegéssim seriosament una societat que decreixés fins i tot econòmicament, per tal que la resta del món, la major part del planeta, pogués dur una vida tan digna com la nostra. Perquè, el meu entendre, aquest és l’objectiu del Decreixement: una vida personal més sostenible i una vida col·lectiva més justa en què la possibilitat de viure dignament sigui universal.

Malauradament, això no passarà. Malgrat que l’aposta del Decreixement s’anés imposant de mica en mica en la nostra societat fins esdevenir un moviment a tenir en compte, em temo que el poder econòmic, el poder real que mou el món, sabria reconvertir a temps la nova proposta i la transformaria en un nou element del seu propi benefici i creixement.

No em puc imaginar una multinacional que aposti pel Decreixement de la seva producció, pel Decreixement del seu negoci i pel Decreixement del seu benefici. I ja sabem que les multinacionals tenen un sol objectiu a la vida: continuar creixent i guanyar sempre. I si guanyen molt, volen guanyar més. I si per guanyar més han d’organitzar una guerra on sigui ho fan sense cap mirament. I si s’ha de pelar de gel el Pol Nord com si fos una ceba per tal d’augmentar els seus beneficis ho fan i punt.

Aquest anunciat Decreixement no hauria de ser una aposta personal d’un grup d’il·luminats que volen viure en harmonia amb la natura i aprenen a viure de manera frugal. Hauria de començar pel vèrtex superior de la piràmide. Els primers que hauries de decréixer, i de manera considerable, són justament aquells que no tenen previst decréixer en cap cas i que, tenint-ho tot, encara en volen més.

.
Publicat al 08340 de Vilassar de Mar del mes de març.