Aquest dimecres, dia 7 de març, a les vuit del vespre, plogui o no plogui, hi ha previst un acte en memòria dels morts que hi ha hagut a l'N-II. Una proclama inicialment morbosa que es desmarca una mica de l'últim i important trauma del dia 7 del mes passat. A la cantonada amb la Riera, davant de l'estació.
Estaria bé tenir alguna estadística fiable dels morts reals que ha generat aquesta carretera durant els últims vint anys, per exemple. I cal no oblidar que a més necessitats de mobilitat, més s'agreujarà el problema i, per tant, més morts hi haurà.
Quan era petit sovint sentia parlar d'una família d'estrangers (devien ser turistes) que van morir cremats a dins del seu vehicle i que van ser enterrats al nostre cementiri. També recordo amb certa fruïció el primer accident que vaig veure en persona. Era una mica més enllà de la Salle. El cotxe era d'aquells de color negre, semblant als de les pel·lícules de gàngsters. En aquell moment, més enllà de la Salle hi havial'extrarradi d'una circumferència que mai no he entès del tot i, ben aprop, hi havia la fàbrica Kavex, si no m'equivoco; aquella que fabricava instruments òptics. Diria que va ser aleshores, quan era molt petit,que em va néixer aquesta estranya afició que sempre he tingut pels accidents de cotxe. Una mena de patologia inofensiva que, en tot cas, em converteix en voieur de la ferralla que de seguida acaba recollint una grua i que acaba en un desguàs. Tinc memòria històrica i, quan tingui temps i ganes, la posaré.
Per què, aquesta estranya tendència, des de petit, als accidents de cotxe i els seus efectes materials? Una via encara sense obrir en l'art contemporani? Una metàfora de la transformació dels materials? I jo què sé!