Em cansa i ho trobo alarmant. Que s’identifiqui la immigració que estem patint (no m’he equivocat de paraula) amb una sola religió és una actitud parcial i injusta que no ajuda a aclarir res. Si una cosa bona té gran part de la societat occidental és la d’haver aconseguit posar les religions al terreny que es mereixen: a distància de les lleis i dels pactes de convivència que ens són comuns. Em fa pànic que últimament es parli tant de religió. Sempre és un mal símptoma. Aquí, després de grans traumes i grans daltabaixos, ja fa anys que vam descobrir que Déu no existia. En el meu cas, afegiria que, si Déu existís, seria un ser tan incompetent que no mereixeria ni aprovar les oposicions a funcionari. Els resultats són a la vista. Per tant, els seus Profetes que facin el pertinent examen de consciència i que no ens toquin la vida quotidiana, que ja tenim prou feina.

Mentrestant, he fet els impossibles per estar atent a l’Àgora que feien aquesta nit al 33. Un tema important que no veig resolt i que les respostes que sento no s’adiuen al que considero lògic i senzill. Accepto humilment el fet que la intervenció de la Pilar Rahola m’ha agradat de manera especial. És així. D’ella m’irritaran altres coses, però tendeixo a la seva agressivitat davant dels falsos arguments que semblen voler justificar l’injustificable. M’he sentit representat pel que deia.
S’ha acabat parlant del tema de sempre. Islam o no islam. A la merda! Aquest debat ja hauria d'estar superat. Cadascú té dret a creure amb el que el faci feliç. Un debat estèril que hauria d’estar assumit. En canvi, l’enunciat del programa sembla que no s’ha acabat tractant. Se n’han oblidat. El tema era: multiculturalitat o integració? Quants orígens diversos hi ha a hores d’ara en la nostra societat? I tots han arribat a una societat concreta. Per mi no hi ha dubte. Integració. La multiculturalitat és una fantasia estúpida que no fa altra cosa que confondre la realitat i crear tal desorientació que fins i tot els propis immigrants es deuen trobar que, quan arriben a un país que no és el seu, no deuen saber com caram s’han de comportar.
L’islamisme, com totes les religions, és una malaltia a neutralitzar. De la mateixa manera, el catolicisme era un problema real que ens va reprimir la infantesa però que semblava que havíem superat. Si en la nostra societat una lluita ha tingut alguna mena d’èxit és la d’aconseguir d’una vegada per totes posar la religió (quan semblava que només n’hi havia una) al seu lloc. Si algú creu en alguna cosa que li justifiqui la vida i l’ajudi a consolar-se de la mort inevitable, en té tot el dret. Ara, fart de religions, no estic disposat a què el primer que passi tregui el seu catàleg, faci cara de tenir raó, i reclami els mateixos drets dels que creiem en la igualtat i els drets democràtics de les persones.
Si hi ha una tradició arrelada en el poble català és l’atàvica expressió de cagar-nos en Déu. És una síntesi d'una tolerància tal, que no ens podem deixar perdre. No em sembla lògic que els nouvinguts puguin posar en qüestó tradicions tan essencials de la nostra manera de ser. És evident que cadascú té dret a creure amb el que li doni la gana, però a efectes públics, és d’idiotes plantejar-se segons quines igualtats. La dignitat de les persones no la discuteix ningú, però l’assumpció dels nouvinguts passa necessàriament per la integració. D’entrada, els estrangers són ells (els que arriben, els que han d'aprendre els idiomes de comunicació i les normes socials que configuren la societat d'acollida) i han d’assumir la manera de ser i la realitat del que es troben. Probablement, amb el temps ja la modificaran. En tot cas i amb aquests arguments, els musulmans de Premià tenien tot el dret a construir la seva mesquita, de la mateixa manera que els evangèlics tenen la seva seu, els que fan ioga o gimnàstica tenen els seus temples i els catòlics mantenen uns campanars que, vulguem o no, són les agulles locals que representen el nostre passat cultural i la nostra infantesa autòctona.
Ara, les religions, que cadascú les guardi a la seva butxaca (que deia en León Felipe) o al seu temple, però que no emprenyin.