El percentatge haurà estat més mediàtic que real. La corba de consum ha baixat com una ungla del meu dit. Ja és això. Al cap i a la fi, com sempre, aquestes grans apostes de futur no depenen de nosaltres, per més per la publicitat institucional ens en vulgui fer responsables.
Que el nivell de consum de la societat occidental és insostenible és una evidència. Democratitzar els recursos té aquestes coses. Quan el benestar era cosa de quatre, aquestes coses no passaven! Sembla que l'extensió global del benestar sigui una aposta lògica d'aquesta riquesa que, diuen, s'estén, es continua estenent i cada dia acull més i més consumidors, que és el que som en última instància.
Hi ha coses que no tenen tornada. Quan la tendència canvïi de direcció no serà pas a partir de la lliure voluntat dels ciutadans. Com sempre, es tracta d'explotar els recursos fins que hagin donat el que podien donar. I en això estem. Ara que tenim els primers--els primers!--símptomes d'aquest fenomen és quan fem manifestacions testimonials com la d'avui. Podem sentir-nos profundament afortunats. Sabem que som una de les últiems generacions que viurem sota el paraigua del còmode malbaratament insensat en el que tan bé ens sentim. Potser no som l'última generació, però sí que serem els últims, els que haurem de suportar el rubor d'haver fet el primer pas per extenuar el planeta. Mentrestant, els pobres, la major part del món, que no demanin allò que els hem pres, que ja no hi són a temps.
Més enllà, al meu entendre, no hi ha la catàstrofe: probablement hi haurà l'obligació d'imposar la racionalitat. Aquella racionalitat que si ara hagués de passar per unes eleccions democràtiques no superaria el 0,5 %. Ser col·lectivament més pobres. Repudiar la mitologia del progrés indefinit. Consumir menys. Sentir a la pell que la vida no és tan gratuïta com semblava i que allò que els progres anomenàvem "consumisme" és una patologia que acaba en desgràcia.
Mentrestant, potser sobreviurem dignament i, tal com ja ens va passar a l'edat mitjana, acceptarem de manera submissa que els poderosos puguin viure en els seus castells on se'ls permetin tots els excessos perquè, sense cap mena de dubte, seran els únics beneficiaris d'allò que continuarem pagant tots.