Per qüestions que no venen al cas, cada dia sento parlar de biblioteques. És una paraula relativament complicada de pronunciar correcatament però que té un prestigi quasi equiparable als documentals de la segona cadena. Hi ha fins i tot qui se n’omple la boca i fins i tot qui aposta per construir-ne una aprofitant la superfície d’un pàrquing de cotxes automòbils a l’antic extrarradi que ara ja no ho és. És curiós. Molta gent s’ha passat anys reivindicant una biblioteca pel seu poble, per la seva ciutat o pel seu barri. Sempre ha semblat una necessitat tan imprescindible que, des que fa molts anys, quan la Mancomunitat, per allà en la prehistòria, va apostar per aquest servei públic, s'ha transformat en una reivindicació inajornable. Semblava tan imprescindible que els polítics de torn el van acabar assumint amb un sol argument: un poble, un districte, un barri sense biblioteca semblava un insult—i ho era—al respecte que els ciutadans mereixien.
I ara sembla que vivim en un país en què poca gent no té aquest servei quasi a l’abast. A les biblioteques hi ha de tot. Hi ha, diuen, cultura, que és com dir documentals de la dos. I com que els temps canvien, hi ha multitud de suports que ens asseguren que som al segle XXI. Per això bona part de la gent que decideix abraçar la cultura en majúscules es decanta obertament pels DVD’s, la incomparable literatura d’en Bucay i els serveis de les noves tecnologies de recerca d’informació intel•lectual. Per això bona part dels estudiants saben que aquest servei públic permet estudiar sota aquella capa tan i tan fràgil anomenada silenci.

Per això goso ofegar-me cada dia més amb un sac més i més ple de dubtes sobre l’eficàcia d’aquest servei públic. Un autobús és un autobús perquè transporta passatgers d'un lloc a l'altre. Un servei mèdic l’utilitzes quan et trobes malament i t’ofereixen unes repetes que et permeten ingerir unes pastilletes. Les biblioteques mantenen el prestigi dels llibres fets de paper i de lletra impresa però, en canvi, allò que les caracteritza sembla el decorat necessari per fer alguna altra cosa que ningú, i menys encara els que ostenten la responsabilitat d’aquest invent tan antic, no és capaç de concretar. De veritat que les biblioteques públiques ajuden a fer una societat més culta, oberta i tolerant? Que algú m'ho demostri.
Professionals en memòries, balanços i estadístiques, absteniu-vos.
Res. Un harakiri personal sense importància.