En aquesta imatge hi ha noms i cognoms que, fixats en un tros de paper fotogràfic dels antics, mostra un rectangle d'un passat actiu, entusiasta, somniador i de futurs fracassats del petit reducte de Premià de Mar. Afortunadament, el temps ho cura tot.
Permeteu-me exagerar una mica:
Quin somni hi havia al darrera? Quin fracàs ens mostra el present?
Si el Periódico treu un col·leccionable amb imatges dels fracassos col·lectius que volen travessar el país de punta a punta amb unes fotografies que pretenen enyorar-nos d'un passat (un passat que, si tornés, el repudiaríem amb tota l'ànima), també ho puc fer jo reduint-me al meu racó al que m'ha tocat viure.
La paradoxa és curiosíssima. Els més demagogs del pentagrama parlen sempre del futur mentre podem contemplar per tot arreu una permanent sacralització de les imatges que ens remeten a allò que ja fa segles que no som.
Coherents, malgrat tot.
La foto està presa l'any 78, si no m'erro, en la cercavila de la festa de les Jornades Poètiques del Maresme que aleshores encara gosàvem celebrar. Al carrer de sant Antoni. Hi havia ganes d'inventar una nova cultura i, com sempre passa, vam acabar fracassant parcialment. Però els vestigis continuen ballant feliços en la nostra memòria. Un fracàs parcial és sempre un triomf clandestí. Curiosament, no vam fer ni la memòria estadística de l'esdeveniment, ni el balanç final d'assistència ni el nivell de satisfacció quantificat dels assistents als actes. Insensats com érem, no vam fer cas a cap mena de burocràcia i ara ho paguem: enlloc no hi ha constància del nivell objectiu d'entusiasme que vam poder encomanar ni cap estadística no demostra l'escassa capacitat de convocatòria que no vam poder maquillar de cap manera. Ens vam oblidar d'afegir-nos a una agenda que ens perpetués en el catàleg de la memòria i només en van quedar amb unes escasses fotografies que quasi ningú no recorda ni ningú pot comprendre què caram volien dir.
Més enllà, el desert maquillat de dades quantificables i aparentment objectives.
El desert i el nou segle. I les noves maneres d'avaluar els nivells programàtics de satisfacció cultural objectiva relativa al percentatge conceptual referit a la despesa generada dividida per la participació ciutadana.
A veure si a partir del 2008 es comença a notar alguna cosa que constati que encara som, més enllà de les estadístiques, els balanços i les memòries, persones humanes apassionades per alguna cosa que no sigui la paga de final de mes. Capaços de tornar a parlar de cultura, d'il·lusió, de descobriments, de somnis i de fracassos que ens permetin sentir-nos uns mica més vius. Poca cosa més. Només cultura en minúscula, de cada dia, de portes endins, estable, incòmoda i, sobretot, allunyada de qualsevol administració. Corrossiva, poderosa, degradant, creativa, malalta, al·lèrgica als càrrecs honorífics i, sobretot, enlluernadora d'un després que no és, en cap cas, el d'ara.
Mentrestant, el desert.
Imparables, absteniu-vos.