Després de la seva elegant presència a París, la iniciativa dels Fills de Don Quixot a favor d'una vivenda digna per als més desafavorits arribarà a altres ciutats europees (és curiós que una organització nascuda a França dugui aquest nom). Barcelona n'és una. I és una bona notícia. Una altra bona notícia per tornar a fer visible la misèria radical de la nostra societat radicalment opulenta i embafada. No sé què aconseguiran. Com a mínim, ser-hi, que ja és molt. A Franca, els polítics es veu que han optat per incloure a la campanya electoral la promesa de que es pugui reclamar per llei una vivenda digna. Tota una fita. I aquí? I a Espanya (desenganyem-nos, vivim a Espanya ens agradi o no) què es podrà reclamar per dignificar la misèria dels més miserables? Una llei? No. Com es pot reclamar una llei quan la pròpia Constitució dóna dret a tots els ciutadans de l'Estat a tenir una vivenda digna?
És fàcil. Hi ha punts de la Constitució espanyola que són absolutament sagrats i n'hi ha d'altres que xiulant una estona i mirant cap a una altra banda n'hi ha prou per continuar-se sentint més constitucional que el pont de la Immaculada Constitució.
Malgrat tot, l'escàndol en què ha entrat l'especulació per un producte com aquest, que és de primeríssima necessitat, mereix que hi hagi iniciatives com la dels Fills de Don Quixot. Seran criticables o no, com els Okupes i tota la seva simbologia, però és infinitament més criticable i escandalós el que pot arribar a fer qualsevol promotora immobiliària fins i tot amb la llei a la mà.