A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.ROBERT WALSER
Cinquanta anys exactes d'aquesta foto. Una manera peculiar de morir. Una manera radicalment silenciosa i solitària, pròpia del protagonista en qüestió. I anomenar protagonista a Robert Walser potser l'hauria interpretat com una mena d'insult. La discreta transparència d'aquest escriptor quasi volàtil mereixia una mort així de silenciosa. I és curiós que un individu tan invisible, d'aquells que el seu objectiu a la vida és desaparèixer sense fer soroll, pervisqui d'aquesta manera a cinquanta anys de la seva mort.
En fi, hauria estat una pena deixar passar aquesta ocasió. Cinquanta anys d'aquell nadal en què, prop del sanatori de Waldau, a Herisau, Robert Walser va sortir a passejar després de dinar. Es va fondre en la neu. En tot cas, bon Nadal.
"A l'hora de fer una redacció convé no anar bellugant el colze amunt i avall amb gaire ímpetu. Si no, només fas que molestar l'escriba que tens al costat: ben segur que ell, com a persona que pensa i escriu, no deu ser insensible a les pertorbacions. Per escriure és qüestió d'apassionar-se en silenci. Qui, a l'hora de fer una feina, no sàpiga seure amb tranquil·litat i sempre hagi de fer-se veure i de donar-se importància, mai no podrà escriure res que tingui vida i bellesa."
El Quadern de Fritz Kocher.
Robert Walser.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
salvador sostres dijo
Avui és el dia que la meva família tria per insultar-se amb més agror i amb més ràbia. Normalment l'ambient es caldeja uns dies abans, amb àvia i mare fent-se retrets per persona interposada. Ja fa anys que no assisteixo a dinars de Nadal, perquè d'ençà que vaig tenir el privilegi de treballar amb el Xavier Sardà només m'assec a taula amb gent que s'insulta si és cobrant. Però recordo la tensió brutal de cada àpat i com de sobte algú obria foc i els crits i els plors i els cops de porta. El dinar de Nadal de quan jo tenia 15 anys va ser tan abominable que quan vàrem arribar a casa, mon pare, mon pare biològic, que encara vivien junts amb la mare, ens va dir a la meva germana i a mi que havia estat tan espantós que donéssim per cancel·lat tot càstig que tinguéssim posat. El meu pare no era de castigar-nos gaire, però els càstigs que posava no els llevava mai: només aquesta vegada, imagina't com devia ser el dinar. L'amnistia general em va permetre d'anar a esquiar amb l'escola, i va quedar sense penalitzar el fosc incident d'una incursió nocturna a la cambra de la minyona. Després vingueren els dinars de Nadal amb els pares separats, les humiliants escenes d'enguany et toca amb l'un perquè l'any anterior vas anar amb l'altre. La mare plorant si la deixaves sola, el pare emprenyat perquè mai no hi anava: per un d'aquests dinars vaig deixar de parlar-me amb mon pare la primera vegada. Un dia em vaig prometre que quan pogués permetre-m'ho no tornaria mai més a dinar amb la meva família per Nadal. Aquests dinars són el meu concepte de sordidesa i de paradís extraviat. Aquests dinars són la Bíblia amb les pàgines esquinçades de la meva fe. L'eco de l'udol, l'espasme del meu plor. Figures de fantasmes en la pols.
Avui, 25 desembre 2006
25 Diciembre 2006 | 07:17 PM