Cinquanta anys exactes d'aquesta foto. Una manera peculiar de morir. Una manera radicalment silenciosa i solitària, pròpia del protagonista en qüestió. I anomenar protagonista a Robert Walser potser l'hauria interpretat com una mena d'insult. La discreta transparència d'aquest escriptor quasi volàtil mereixia una mort així de silenciosa. I és curiós que un individu tan invisible, d'aquells que el seu objectiu a la vida és desaparèixer sense fer soroll, pervisqui d'aquesta manera a cinquanta anys de la seva mort.
En fi, hauria estat una pena deixar passar aquesta ocasió. Cinquanta anys d'aquell nadal en què, prop del sanatori de Waldau, a Herisau, Robert Walser va sortir a passejar després de dinar. Es va fondre en la neu. En tot cas, bon Nadal.
"A l'hora de fer una redacció convé no anar bellugant el colze amunt i avall amb gaire ímpetu. Si no, només fas que molestar l'escriba que tens al costat: ben segur que ell, com a persona que pensa i escriu, no deu ser insensible a les pertorbacions. Per escriure és qüestió d'apassionar-se en silenci. Qui, a l'hora de fer una feina, no sàpiga seure amb tranquil·litat i sempre hagi de fer-se veure i de donar-se importància, mai no podrà escriure res que tingui vida i bellesa."
El Quadern de Fritz Kocher.
Robert Walser.
2 comentarios
Escribe un comentario
Los comentarios están cerrados
Avui és el dia que la meva família tria per insultar-se amb més agror i amb més ràbia. Normalment l'ambient es caldeja uns dies abans, amb àvia i mare fent-se retrets per persona interposada. Ja fa anys que no assisteixo a dinars de Nadal, perquè d'ençà que vaig tenir el privilegi de treballar amb el Xavier Sardà només m'assec a taula amb gent que s'insulta si és cobrant. Però recordo la tensió brutal de cada àpat i com de sobte algú obria foc i els crits i els plors i els cops de porta. El dinar de Nadal de quan jo tenia 15 anys va ser tan abominable que quan vàrem arribar a casa, mon pare, mon pare biològic, que encara vivien junts amb la mare, ens va dir a la meva germana i a mi que havia estat tan espantós que donéssim per cancel·lat tot càstig que tinguéssim posat. El meu pare no era de castigar-nos gaire, però els càstigs que posava no els llevava mai: només aquesta vegada, imagina't com devia ser el dinar. L'amnistia general em va permetre d'anar a esquiar amb l'escola, i va quedar sense penalitzar el fosc incident d'una incursió nocturna a la cambra de la minyona. Després vingueren els dinars de Nadal amb els pares separats, les humiliants escenes d'enguany et toca amb l'un perquè l'any anterior vas anar amb l'altre. La mare plorant si la deixaves sola, el pare emprenyat perquè mai no hi anava: per un d'aquests dinars vaig deixar de parlar-me amb mon pare la primera vegada. Un dia em vaig prometre que quan pogués permetre-m'ho no tornaria mai més a dinar amb la meva família per Nadal. Aquests dinars són el meu concepte de sordidesa i de paradís extraviat. Aquests dinars són la Bíblia amb les pàgines esquinçades de la meva fe. L'eco de l'udol, l'espasme del meu plor. Figures de fantasmes en la pols.
Avui, 25 desembre 2006
Ara ja podeu saber perquè sóc un desgraciat sense gràcia.
Problemes de família. Tot té un per què.
PS. Com sóc així d'agri, la mala llet m'ha obligat a deixar el post fora del seu lloc, com ara és, el de Bon Nadal, ja que només el suggeriment d'aquesta bonesa em produeix herpes cerebral, i no es tracta de penalitzar tan durament a les meves fans i d'altres monstres.