EL DIA DE LA PATRONA (Conte en tres entregues) III

El restaurant era a poc més d’un quilòmetre del taller. A dos quarts de dues en punt, tots els treballadors, amb l’Emili al davant, van iniciar la marxa. L’espectativa d’una tarda lliure els feia estar molt més integrats i comunicatius que de costum. A més, seria la primera vegada que travessarien la porta d’un gran restaurant. L’amo, de fet, no era tal malvat com moltes vegades deien. Aquell obsequi era tot un detall. Mai fins aleshores havien parlat tant els uns amb els altres. Era molt diferent conversar tot passejant que intercanviar-se paraules amb la màquina de cosir al davant. Potser sí que, malgrat les dotze llengües diferents que els separava, es podien arribar a entendre. Amb l’espectativa d’un bon dinar, tenien més coses en comú del que mai no haurien imaginat.
La sala tenia les taules parades com si fos per un congrés de banquers, de metges o de polítics en actiu. Quan van entrar, tothom es va girar a contemplar-los. Anaven vestits de feina, com els cambrers de l’establiment però molt més llampants i acolorits, i l’aspecte del grup sorprenia tots els altres comensals. Mentre s’escampaven per la sala més d’un i més d’una es va emocionar visiblement. Sí. Davant de cada cobert, davant d’aquell plat buit però enorme, a banda i banda de la desena de culleres i forquilles, hi havia una cartolina vertical amb els noms i els cognoms de cadascú. Tenien nom! A dins d’aquella sala havien recuperat el seu nom i tenien una cadira que els esperava.
El primer que van servir va ser les ampolles d’aigua mineral. Els cambrers les van distribuir equitativament. Les copes es van omplir amb rapidesa i més d’un la va buidar amb la mateixa celeritat. Després van portar el pa. L’alegria creixia entre els comensals a mesura que se’l repartien com a bons germans. Després van repartir les ampolles de vi blanc i de vi negre. Si mitja taula va rebre aquells colors encara amb més entusiasme, l’altra mitja va contemplar aquelles ampolles com el que eren: amb gran reserva.
Va ser la Romina la primera a treure el tema recurrent:
--Suposo que no hi haurà carn de porc, oi?
--No—va respondre-li l’Emili, que seia al seu costat--. Avui no, que és santa Llúcia. Mira. En aquest paper hi ha el menú. Entrants i plat del dia. Pa, vi, postre, cafè i copa.
--Ho veig a venir. Als entrants hi haurà embotit.
De seguida va entrar un petit exèrcit de cambrers i van començar a repartir els plats. Una amanida tan suculenta i verda que l’hauria pogut signar qualsevol ermità. Tots la van acceptar com un mal menor a l’espera del plat del dia. Només la Lola va gosar alçar un dit per reclamar un cambrer:
--Si us plau, no hi podrien posar una mica d’embotit per donar color a l’amanida?
Un minut després van repartir per les taules una desena de plats d’embotits variats que de seguida van desaparèixer.
--Visca santa Llúcia!—va dir algú dels que havia estat bevent vi des del primer moment. Això va ajudar a animar encara més la festa just abans que servissin el plat del dia.
--I aquest plat del dia no serà de porc?—va tornar a reclamar la Romina.
--Menja tranquil•la. Ja et dic jo que no—li va repetir l’Emili.
Fins i tot abans que apareguessin els cambrers, una càlida i seductora olor es va començar a escampar per la sala. Quan els cambrers van entrar amb els plats fumejants tots els comensals sense excepció van aplaudir amb alegria i admiració. Era una olor densa i acollidora que sortia d’una salsa delicada i brillant que cobria els plats. Aquella crema olorosa estava decorada amb unes fulles de menta que contrastaven el color i li donaven un toc de frescor. L’aroma era d’un celestial que podia ser compartit per totes les religions del planeta, però no quedava clar com es menjava, aquell plat. Aquella crema seductora en cap cas es podia confondre amb unes postres. Si n’haguessin pogut tastar mai, els hauria vingut de seguida al cap un plat de garotes amb salsa de marisc. Però en els restaurants de luxe de vegades s’ha de ser prudent i estar atent a allò que facin els que més en saben. Per això tothom mirava l’amo del taller, el senyor Ramon Ruiz de la Cruz del Santísimo Sacramento y de los Dolores de Parto del Santo Cristo que, amb el plat llaminer i fumejant al seu davant semblava a punt de decidir-se.
L’amo, amb l’índex i el polze de la mà dreta, es va apartar la parpella de l’ull dret i, amb la forquilla de dues puntes, es va treure de l’orbita el globus brillant i calent que contenia. Va cobrir amb la salsa aquella bola que semblava un ou dur i en va tallar un tros amb el ganivet. Seguidament, se’l va posar a la boca.
--Ulls al plat. Excel•lent!—va dir mentre alçava el cap, mirant el sostre.
La resta de comensals el van imitar sense fer cap pregunta i de seguida tot el menjador es va omplir d’exclamacions d’admiració.
Després de menjar-se els dos ulls i d’escurar el plat amb el pa, més d’un hauria volgut repetir. S’havien quedat una mica amb gana i sabien del cert que mai més no tastarien un plat tan sofisticat i deliciós. Estaven contents, però; la tarda la tenien lliure.

servido por martirossello 2 comentarios compártelo