Sí bé aquesta afirmació la podria subscriure, en diversos graus més que considerables, tots i cadascun dels representants de l’espècie humana, els que mereixem l’adjectiu de premianencs (de mar) hi tenim un dret suplementari. No som res. I el temps ho demostra amb un cúmul d’exemples. És la nostra manera de ser i la reivindiquem com una qualitat de la nostra identitat.
Si em salto el desgavell urbanístic que, de tan repetit fins i tot arriba a cansar, el port és l’obra faraònica que ens identifica amb la realitat i ens remet al nostre immediat passat. Els anys passen i ningú no sembla saber encara quina serà la influència real que tindrà aquesta magna obra en els ciutadans que hi vivim aprop. Fa anys semblava que hi hauria fins i tot uns cinemes que serien l’enveja dels ciutadans de Cannes, els que encara deuen gaudir amb les nostres palmeres. Doncs res. Ni això.
El present i el futur passen per la realitat simbòlica del premis Butaca i el futur del CRAM. I una de nova. Una aposta de futur que semblava encarrilada ho ha deixat de semblar. Al darrere, segur que hi ha perquès i causes coherents. Sempre n’hi ha alguna. Però quan el futur de la TDT comarcal semblava a les nostres mans ha sorgit la sorpresa que ens constata el que som. La segona població del Maresme no té capacitat econòmica per planificar el seu futur visual i participar des del primer dia en el demà que ens espera. Per això hem quedat, diuen, despenjats del projecte. Curiós. Som pobres perquè hem construït massa o perquè ho hem fet encara massa poc? Res. És el nostre destí. Potser d’aquí a deu anys més. Mentrestant, gaudim de la nostra identitat local i assumim el que som. Com la resta de l’espècie humana, res.