Ho he sentit—i ho he vist—per la televisió i m’ha fet somriure i poca cosa més. No m’ha estranyat gaire. Al cap i a la fi, a la televisió, els nens hi són per això, per reflectir la realitat dels adults amb molts menys filtres i amb molta més fidelitat. Fa pocs dies ja en vaig parlar i ara hi torno. El programa de la Otero i els nens. Aquesta nit sortia en David Bisbal (que sembla que es comenci a fer una mica gran) i en Ferran Monegal (que ja f anys que ho és). Potser hauria estat bé fer-los coincidir amb Amaral, amb algun altre animal, amb alguna mena de vegetal, amb la Principal de la Bisbal, amb una protesta veïnal, amb algun cantant malalt, amb un informe pericial o amb el veí del Principal.
El fet és que un nen n’ha dit una de grossa. I els nens fan gràcia. Diria recordar que la presentadora li ha preguntat què menjava per sopar, o alguna cosa semblant. El nen, segur d’ell mateix, ha dit que havia menjat “ous frits”. El llenguatge canvia amb el pas dels anys, però tanta concreció té un no sé què d’inquietant. Per no ser, no és ni la traducció literal de l’expressió castellana del producte (que seria “ous fregits”--ous ferrats, per qui ho hagi pogut oblidar), sinó que fa un pas més i incorpora l’adaptació d’un temps verbal català (fregits) pel el seu corresponent castella barrejat amb una pinzellada de la llengua que pretenia parlar.
Com que aquí som tolerants, no passa res. Al cap i a la fi és un nen i tots l’hem acabat entenent. I, de fet, sense voler canviar de tema, també estaria bé mirar com parlen molts nens castellanoparlants que ja s'han començat a afaitar el bigotet o que ja pensen en depilar-se l'engonal. Estic convençut que en Juan Ramón Jiménez tampoc no els entendria. En casos extrems, fins i tot li seria difícil identificar en quina llengua estan parlant. Però ara no és el moment, estava parlant d'un altre tema i torno a prendre el fil.
No fa gaire, a la feina, se’m va presentar una nena que ja tenia tetes i, enmig d’una conversa intranscendent, em va dir que havia vist un raig. Com que no parlàvem ni del consum d'aigua, ni de física ni de ciència ficció, em va estranyar una mica. Era un dia amb núvols que amenaçava pluja, això sí. La nena de tetes incipients, tetes d’Eso, per entrendre’ns, m’estava comunicant que havia vist una resplendor lluminosa al cel i que, traduït a l’idioma que semblava ser el meu, es referia a què possiblement havia vist un LLAMP.
Em vaig quedar helat.