FINAL FELIÇ PER A LA FESTA DELS PIRATES (En tres entregues) II

L’Ester i en Martí s’havien casat a l’església de sant Cristòfol, tal com feien moltes parelles, un mes de maig. Pel juliol l’embaràs encara se li notava poc, però van tenir el primer fill pel febrer. Els anys següents es van repetir, calcats l’un a l’altre, amb la monotonia dels pobles petits, i la parella ben aviat va tenir la joia de veure els seus primers cinc fills sense un pa a sota el braç. En Joan, en Josep, la Carme, la Cèlia i en Josep Maria omplien el mes de febrer d’espelmetes d’aniversari i en Martí, cada mes de setembre, havia de demanar una nova almoina extra al Comte de Burriac per poder vestir els seus fills. Amb el naixement d’en Marià, que també va néixer pel febrer, van començar a sorgir els primers problemes. El Comte li va insinuar, com aquell que no diu la cosa, que tantes almoines per la mateixa família potser s’hauria de revisar a la baixa, que les seves terres i la seva barca no donava per a tanta almoina, i que el recaptador era ell, el Comte, i no pas en Martí a còpia d’ajuts comtals.
El setè va néixer per sant Jordi i aquest fet va trasbalsar la vila de Premià. Li van posar Omar, com el seu pare. La gent no estava acostumada a aquestes coses i els costava entendre com era possible que justament aquella família, que cada any per la festa major els representava a tots, caigués sota la terrible sospita de l’adulteri i, alhora, continués sent una família feliç. Pobra, però feliç i unida. Una onada sorda i soterrada de recel feia murmurar els veïns. Alguna cosa estava canviant, i els canvis sempre fan por. Però els canvis deixen de ser-ho amb el pas del temps. És per això que quan un altre mes d’abril, també al voltant de sant Jordi, va néixer la Samira va ser benvinguda per tothom. Però l’Ester i en Martí no donaven l’abast per alimentar aquella munió de fills que semblava que volia augmentar sense parar. A més de treballar dia i nit al regadiu i a la barca, en Martí, l’últim mes de setembre, havia d’anar a veure el Comte i fer els impossibles per convèncer-lo que, al cap i a la fi, tots aquells fills, seus o no, serien la mà d’obra del futur i li serien de bona utilitat si estaven ben alimentats. No se’n va sortir. El Comte no volia ampliar la partida dels seus donatius als més pobres. No volia perdre ni un sol ral del seu patrimoni, ja que el seu objectiu era incrementar-lo sempre al màxim amb el fruit del treball dels seus súbdits.
Quan el dia deu de juliol d’aquell any l’Omar va tornar a arribar a la platja en Martí ja no estava tan convençut del pacte que un dia, ja feia molts anys, havien signat. Els seus fills s’havien anat aprimant fins quasi assemblar-se al petit Omar i la Samira. Els seus veïns també ho havien notat. Els diners que els oferia el Comte no arribava per a tots. Alguns veïns fins i tot asseguraven que l’Omar i la Samira menjaven més que els fills d’en Martí, encara que des de fora no es notés gaire. Potser era per això que, a la platja, hi havia poca gent esperant-lo. Per dir-ho d’una manera elegant, aquell any va ser discretament ben rebut. Ho va notar de seguida, però es va limitar a fer el seu paper com si res. Va intuir-ne la causa però va procurar ser prudent. Va tenir el tradicional debat públic a la platja amb en Martí (les espases feia anys que havien passat a la història), va comandar l’assalt a l’ajuntament i va animar els vilatans a participar de la festa.
Dos dies després, va esperar el moment oportú per asseure’s a parlar amb el seu amic. Volia que fos ell el primer de saber-ho. Quan van quedar sols en una de les cambres de la casa l’Omar va aprofitar el moment.

servido por martirossello sin comentarios compártelo