Seria una mica insensat posar en qüestió la possibilitat dels veïns per associar-se, reclamar el bé comú i transformar-se en un poder (per dir-ho d'alguna manera) capaç de plantar-se davant del poder polític. Però també és lícit, com en qualsevol cosa a la vida, fer sortir a la superfície les seves contradiccions i les seves possibles incongruències. Ara que, pel que he sentit, hi ha una mica de vidilla en les associacions de Veïns de Premià de Mar, vull recuperar aquest text que vaig penjar el 29 de març d'aquest any amb el títol de "Associacions de veïns de luxe" amb motiu de les reiterades manifestacions que hi van haver contra la famosa narcosala de la Vall d'Hebron, em sembla que era. De vegades, en aquest tipus d'associacions, alguna cosa no quadra. I a Premià tampoc. Sento parlar de moltes i variades associacions de veïns, però, mira per on, les més mudes o inexistents són les dels sectors més depauperats de la població. Sembla una contradicció que les associacions més actives acostument a ser les dels barris més privilegists. És inqüestionable que també hi tenen dret però sembla més aviat contradictori, aquest fenomen.
""Avui a Barcelona hi havia diverses manifestacions—ho sé perquè ho he vist per la tele—de veïns enfadats amb l’ajuntament de la ciutat. Si no vaig malfixat, la Federació d’Associacions de Veïns no els recolzava. Els de la narcosala, paradigma de les activitats més bel•ligerants de l’estil actual de moltes associacions de veïns—també hi eren. També hi havia reivindicacions del traçat de les vies de l’Ave, algun grup del Carmel, i alguna altra cosa més que ara no recordo. Evidentment que la major part de reivindicacions són ben dignes i que els manifestants tenen tot el dret d’expressar les seves reivindicacions. L’obcecació dels de la narcosala és una cas a part. Em costa entendre com tanta perseverança, setmanes i setmanes, no s’aconsegueixi per eradicar la pobresa o frenar el disbarat galopant del preu de la vivenda. La dinàmica de les asociacions de veïns ha variat força al llarg dels anys. Si al principi era un instrument dels barris més degradats per poder viure en un entorn digne (ara, poc o molt, també es reclamen de tant en tant coses semblant) a hores d’ara em sorprèn que, massa sovint, les associacions de veïns més actives i organitzades són de barris que en molts casos podríem considerar relativament privilegiats. Per contra, els barris més precaris no acostumen a tenir una associació de veïns articulada. Quina casualitat. I com han canviat les coses. Ara moltes associacions de veïns semblen tenir un objectiu principal a la seva programació: treure’s de sobre els possibles problemes que l’administració els vulgui posar. Sempre hi ha excuses argumentades per reclamar un jardinet més ample prop de casa. Això sí, sense bancs per seure, no fos cas que es transformessin en un punt de reunió per a gent jove.""

De la mateixa manera em sorprèn que tot sabent que l'economia creix i creix, els treballadors no tornin associar-se per reclamar el benefici que li pertoca del pastís.
El sindicalisme no funciona, la gent té por a queixar-se, o des què tothom vol viure com si fossin rics estan ennubolats o drogats com cal? Com dir ma mare, pensa que hi ha gent que porta a sobre el que té i el que deu. Tornem cap a la situació laboral del principi de la Revolució industrial i ningú diu res i es continua volant amb Ryan Air, que no contempla la possibilitat de sindicar-se als seus treballadors.
el cas de la plataforma antinarcosala és el cas de pornografia associativa més clamorós dels darrers temps. La més profunda.
un altre cas molt bèstia és la reivindicació dels veïns de la megaurbanització de luxe CAN BERGER de Teià que han portat als tribunals el proejcte municipal de construir uns institut de secundària PÚBLIC que, segons els veïns ricatxons, POT MOLESTAR a la zona. Molt fort!
Això que només protesten els rics, o els privilegiats, fa temps que em fa rumiar. Segur que està perfectament estudiat en algun gabinet o departament universitari però als pobres mortals no ens arriben aquestes coses. Arriba el mòbil de quarta generació o algun descobriment espectacular sobre el genoma humà ( que ja està bé) però aquests descobriments o investigacions que ens poden explicar a on som i allà a on anem, queden reservats per a quatre savis . A la resta si ens interessa ens toca especular sobre una feina que segurament ja està feta. I com que en Martí no retira comentaris ( de moment) especularé una mica. I ho faré llarg, després de quasi un mes de no escriure.
Han desaparegut dos conceptes i per tant dues realitats. El concepte de fàbrica i el concepte de classe obrera.
Encara hi ha fàbriques, però no queda res del que en una determinada època significava això. Allà a on hi havia 30.000 treballadors, ara n’hi ha 3.000 i l’any que ve seran dos mil. I la productivitat serà més alta. Ara el que està a l’ordre del dia són les deslocalitzacions, el treball a casa, o en grups molt reduïts i els falsos autònoms. El sentiment més o menys vague que un pertanyia a un grup ampli amb uns mateixos interessos ha desaparegut. La força del número s’ha esvaït. La osmosis que es produïa a la fàbrica que contagiava d’un esperit reivindicatiu o de classe, d’una creença que només es podia avançar col•lectivament, si mai va existir, avui ja no hi és.
Correlativament el mateix passa amb el concepte de classe obrera. Hi ha un sindicat que encara estiu comissions (obreres) i un partit que es diu partit socialista ( obrer) espanyol però són rèmores del passat. Ningú vol ser obrer. Ningú vol ser assalariat. Ningú pensa que treballar per un altre, sigui un amo privat o públic, crea caràcter i un punts de connexió. Es pot ser infermer, mestre, paleta, o bibliotecari, català, espanyol o magrebí però mai assalariat. Quan el mirall de la televisió ens retorna una imatge distorsionada de la realitat sempre ens veiem com a consumidors ( més o menys compulsius) i cada dos o tres anys com a ciutadans que escollen els seus representats en alguna de les múltiples eleccions que afortunadament hi ha. Però el subjecte com a productor, com a creador de riquesa, o com a peça que fa funcionar una maquinària social, l’ individu com a subjecte social no apareix mai. I de tant no aparèixer deixa d’existir
Amb les reivindicacions salarials fa més de 20 anys que passen uns fenòmens curiosos, però que tots hem acceptats com a normals.
Les vagues salvatges no les fan els aturats, o els que cobren menys, sinó aquells sectors privilegiats, que són un número reduït i que ocupen un lloc estratègic en la maquinaria reproductiva de la societat i que per acció o omissió la poden paralitzar. Exemples. Controladors aeris, pilots d’aviació etc.
Quan es fa una vaga el primer perjudicat no és l’amo, el capitalista, com passava a la fàbrica, sinó l’usuari, que dona la casualitat que també és un obrer- assalariat- putejat.
En una mateixa organització no hi ha cap consciència de col•lectiu amb interessos comuns, que van més enllà dels més aparents. Els centres educatius i els hospitals són un clar exemple d’això. Avui poden fer vaga els zeladors, demà les infermeres, demà passat les auxiliars de clínica, el cap d’un mes el personal de neteja, el cap de quinze dies els metges interins. I amb una total ignorància d’uns envers els altres. Quan faran una vaga conjunta, per protestar (conjuntament) per les condicions de treball? Mai.
Els augments salarials lineals, normals a l’època d ela transició, han passat totalment a l’apartat de museu arqueològic. creant així uns grups estamentals inamovibles dins un mateix centre de treball.
Les restes del sindicalisme es troben en sectors on el sindicalisme no tenia tradició. En sectors a on encara hi ha treball fixa, i són sectors comparativament privilegiats, respecte a molts altres. Els bancs, les caixes, els ajuntaments, els centres educatius, els hospitals etc. Els sindicats no arriben als aturats, als contracte escombraria , als contractats temporalment, i molts menys al submón dels immigrants i als sense papers. El sindicalisme s’ha convertit en una mena de companyia d’assegurances privada.
L’hegemonia intel•lectual i conceptual està totalment centrada en l’èxit individual. És l’únic camí. Està totalment ficat en les consciències. Els que no hi han arribat pensen que algun dia hi arribaran . Estan sotmesos a una mena de síndrome d’Estocolmo, por medieval i esperança que seran com els que surten a la tele. Mentrestant l’última cosa que poden fer és protestar.
Els que ja han arribat ( o així ho creuen) el que volen es que no els emprenyin, amb coses col•lectives “molestes”. Ells se n’han sortit sols, donç que també ho fassin els altres. Si no hi arriben és que són tontos. Això és el que hi ha en l’inconscient col•lectiu.
Per això surten els associacions de veïns contra les accions de l’espai públic. ( instituts, narco- sales, mesquites) i no surten associacions demanant espais verds, escoles, assistència sanitaria pública etc.
Ja m’he cansat. No crec haver dit res de nou però m’he quedat més descansat. Si en Martí ha arribat fins el final ( no ho crec) voldria demanar tornar a la normalitat d’un article cada dos o tres dies. Això de dos ( o tres) articles per dia no ho aguantaré. No ho puc assimilar. Quan vull fer un comentari l’article en qüestió ja ha desaparegut. Suposo que no em faràs cas.
Cas? Jo no faig mai cas a ningú. Ni que em tirin pedres ni res. Però potser sí que tens una mica de raó en aquest últim paràgraf. En tots els altres em limito a treure'm el barret i prou.
Mai he vist que portessis barret. Com ho faràs per trure un cosa que no t'has posat ?
Ja se que no em faràs cas, ni que tiri pedres ni pedruscos. Però ja esric content quan dius que (potser) tinc una mica de raó.
El que no es consola és perquè no vol.
Pere: pero no olvides que entre los privilegiados hay un lugar común sobradamente demostrado, la lengua catalana como status de privilegio y ocupación laboral que se pide para marginar a tanta gente laboralmente capaz y ciudadanamente relegada al ostracismo.
Quina obsessió té la senyora. Podeu parlar de programes de TV, d'associacions de veïns o receptes de cuina que ella hi trobarà una relació amb la absoluta marginació del castellà i els que el parlen.
Cansaria encara que tingués raó, i el pitjor és que no en té. Els argument que exposa són un reguitzell de tòpics. Si hi ha algún aspecte en el que pogués tenir raó quedaria tapat per tanta bajanada.
Pacius, seguro que si nos sentamos ante un café y dialogamos nos vamos a entender. Pero hay que discernir en esto que tu denominas "Obsesión". Para mí no es lo mismo una obsesión que una preocupación. So pena que para tí lo más importante sea el efecto secundario de los problemans y en mi caso lo que me redunda a creer en algo es la preocupación pura y cristalina de las causas de los problemas.
Hemos chocado en más de una ocasión, tú y yo, y sin embargo creo posible que un café lo pueda mitigar y nos ayude a entender que las preocupaciones de cada uno a veces son intercambiables.
Aunque te pueda resultar amargo reconocerlo, si eres minimamente demócrata, con un poco de objectividad podrás convenir conmigo que hay marginación por la lengua, además de por otros temas sociales o pecuniarios. Si lo aceptas, por obvio, seguro que el catalán que tu defientes y el catalán más castellano que defiendo yo tendrán su espacio vital común. ¿ lo ves ?
Una posibilidad de entendimento entre apariencias divergentes nos puede acercar más de lo que piensas. Seguro que en el fondo, si eres democràtico, estarás de acuerdo con mi preocupación, no com lo que tu llamas "obsesión".
Senyora Cèlia, sóc ésser virtual sense encarnació en el món real, per tant, ni que volgués podria anar a fer un cafè amb vostè. Tampoc no en tinc cap ganes, li sóc sincer. Suposo que el fet que els catalans hagin fet Montilla president, per vostès, els ciudadanos és com si l'Alemanya nazi hagués escollit un furher jueu. Ho veu com hi ha comparacions, que encara que vostè les disculpi dient que són metàfores, resulten grotesques i ridícules.
Per cert, si vostè li diu a una persona que és un fill de puta no sent-ho, això és un insult, no una metàfora. Vaja que no ens enfadem més perquè som pacients i educats.
Señor o señora Paccius,
Por tu manera de escribir te delatas, eres un intransigente que no acepta la mano tendida que te presto. Lo trágico es que tun discurso está demasiado extendido y no hace más que confirmar el grave problema de convivencia que tenemos en Cataluña. Mi intenció es dirimir con quien sea sobre estos problemas, con espíritu colaborador y buenas maneras. Toma nota y manten la posibilidad de un diálogo civilizado. Sin insultos.
com et passes Celia!
si sabessis que en Paccius és un nano trempadet i espavilat, rialler i cordial, no diries aquestes bajanades.
Que quiere decir Trempadet? Que se le levanta poco?
No voy a jugar con tópicos. Me trae sin cuidado que Paccius sea lo que se dice que es. Mi mensaje es una muestra de buena voluntad para unir lo que parece imposible de unir. si nos desprendemos del pensamiento único, aflorará una universalidad mínima que puede ayudar a entrar en razón a Paccius y todo ello sin recurrir a lo burdo o feista.
Cèlia, esteu tan obsessionats amb el vostre focus d'interès únic, que ni tan sols t'has fixat que la resta comentem altres coses. Urbanisme, música, literatura, televisió, economia...
Les bones maneres que dius que tens són les d'insultar. Però no ofèn qui vol sinó qui pot.
Encara has estat incapàs de donar cap argument de la suposada marginació dels castellano-parlants a Catalunya, i molt menys de disculpar-te per haver comparat aquesta suposada marginació amb l'holocaust. Mira que n'arribes a dir de grosses!
Yo no tengo nada de monotemática. La obsesión es tuya. No me aplacas. Con paciencia me pongo en tu piel y veo que estás metido en el lío del pensamiento único imperante. Yo estoy preocupada (no obsesionada) con el recorte de libertades ciudadanas que, pese a no estar reprimido abiertamente, está como mínimo manoseaso por el dominio madiàtico y gubernativo. Y me preocupa la pobreza, la dignidad, la amistad y el comentario. La cultura y la paz. Tambien me preocupa el silencio de los que no se atreven o no pueden expresarlo en cualquier lengua de las que tenemos en Cataluña. Obsesión será la tuya que como nacionalista no ves más allá de lo que significa la sociedad abierta y plural. Te lo escribo con vehemencia, pero con cordura y más cariño del que puedas imaginar. Seguimos en contacto, por mi parte no hay problema ni obsesión que lo impida. Seguro que llegará la coinsidencia entre dos personas que discrepan pero son personas.
Paccius has dit: "Suposo que el fet que els catalans hagin fet Montilla president, per vostès, els ciudadanos és com si l'Alemanya nazi hagués escollit un furher jueu. Ho veu com hi ha comparacions, que encara que vostè les disculpi dient que són metàfores, resulten grotesques i ridícules".
Per favor, no diguis més animalades
Gracias Joan-Pere, por acotar positivamente una cosa que me salté en mi intervención y me reafirmo en que muchisimos catalanes y catalanas residentes en Cataluña son victimas de proscricción, marginalidad y grave opresión por el mero hecho de ver TV3, reir las gracias a Toni Soler, aguantar a mónica Terribas o aceptar un mapa meteorológico que inventa una nación pancatalana desde Perpiñán hasta el cabo de Gata.
Seguro que esto, a tenor del señor o señora Paccius, merece el calificativo de obsesión.
¡ DERECHOS HUMANOS, YA !
CELIA & RAFA (CIUTADANS)
ostres Celia, acabo de llegir el que dius i la cosa sembla bastant fotuda. Si et faig cas hauré de convenir que tinc la sensació de que vivim en estat de guerra i que caldrà restablir el servei de bunkers i fer una inversió en refugis antiaeris a càrrec del muncicipi.
JoanPere, vostè no deu ignorar que la “ciudadana Cèlia” compara sovint el catalanisme democràtic amb el Nazisme. Dos exemples d’això, comentaris fets aquests últims dies:
“No solo está marginada la lengua castellana, lo grave es que a los que consideramos este extremo objectivo, se nos trata como a los judíos de Alemania...”
“En cuanto a los campos de concentración, por supuesto que no estamos en Alemania, tiempo habrá,...”
Sota aquest punt de vista la meva consideració que vostè considera una animalada a mí em sembla pura lògica.
pACCIUS, JOAN PERE y JT:
vosostros sí que estais obsesionados en que solo se puede vivir catalanamente sin más que hablar. NO ME corto, lo siento, hay deficit democrático y se nota.
Celia, no te metas conmigo, no sé quien eres ni porque dices que estoy obsesionado con vivir "catalanamente" (por cierto, no entiendo eso de catalanamente).
Lo único que había mencionado era que me parecía fuera de lugar estar sacando a nazis y judíos para hablar de la situación de Cataluña ó España. Ya hayas sido tú otras personas.
Tampoc veig sentit a lo de drets humans.
derechos humanos significa que todos somos iguales ante la ley.
no quería ofender, solo dialogar.
¿suena raro querer DI-A-LO-GAR?
He llegit aquest comentari a la web d´Iniciativa a Premià, Celia, que consti que no se ni qui ets. Fa pocs mesos que vic a Premià i no estic ficat a la vida municipal:
http://coaliciopremia.blogspot.com/2006/11/eleccions-al-parlament...
At 1:25 PM, prospectiva municipal 2007 said...
Segons aquests resultats, a la feixista Celia Olmo només li queda un puntet i mig per ser la nova regidora de Ciutadans a l'ajuntament de premià. Els sociates tenen un problema afegit. Quan a la zona-mezquita va pujar el VIP del Pizarro, la Fanego va baixar i ara que el VIP no hi és, apareix la infatigable Celia (una vida dedicada a atendre la causa espanyolista)