Ara fa més de sis anys va arribar als prestatges de les llibreries una novel•la que ja feia ben bé tres anys que havia acabat. L’havia estat escrivint durant més de deu anys i, mentre ho feia, em costava fins i tot imaginar que algun dia la podria veure impresa i ben impresa. El meu somni s’hauria complert de dalt a baix si una petita editorial s’hagués aventurat a publicar-me-la però els astres se’m van posar a favor i vaig gosar dur-la a una editorial important. En Jaume Vallcorba va creure en el text, ens vam conèixer personalment, en vam parlar i me la va publicar. Quan vaig tenir el llibre als dits, la meva felicitat era completa. No sé si hi ha receptes màgiques que funcionin, però, fa uns quants anys, molt abans que l’acabés d’escriure, a la sortida d’un restaurant de prop de Sant Mateu, un perillós, intel•ligent i empordanès amic, en Pere Guanter, em va començar a tirar pedres. Primer eren pedretes més o menys anecdòtiques. De mica en mica es va anar animant i, al cap de pocs minuts, ja em començava a llançar pedres que podien merèixer perfectament el nom de rocs, pedrots que en alguns casos havia d’agafar amb les dues mans i me’ls llançava amb força. Mentre es dedicava a aquest exercici gimnàstic, m’anava dient a crit pelat: “Has de publicar!” “Has de publicar!” “Has de publicar!” L’escena, per a mi, va ser prou traumàtica perquè encara la recordi. El fet va ser que en pocs mesos, i això era l’any 1995, vaig publicar, de la mà de Paco Rodon, aquest llibre de poemes. El que mai no sabré si el violent reclam del meu amic va servir perquè jo escrivís millor o pitjor després del seu atac. El que és evident és que vaig continuar escrivint i, no sé si per protegir-me de les seves amenaces, vaig publicar. O sigui, vaig accedir als canals d’edició, allò que tot escriptor pretén quan es posa davant d’una màquina d’escriure.
Després del vell Filmonogràfic, tornava a publicar un llibre de poemes amb ISBN i editorial. L'Aixernador.