LA MARIA MERCÈ (Conte en tres entregues) III

La sala estava plena. L’ambient era de luxe. Presidint l’escenari, una gran pancarta, com un cop de puny al rostre dels assistents, amb una sola paraula pintada amb lletres de més de dos metres d’alçada “Dignitat”. A sota, amb lletra molt més petita, es llegia el nom dels responsables de la convocatòria: “Associació per la igualtat de tota la humanitat”. La Maria Mercè, com a presidenta de l’associació, va donar la benvinguda. Va ser breu i cordial. Va donar les gràcies als assistents per la seva presència i col•laboració i, sense més preàmbuls, en Gabriel va deixar el got al costat de la seva butaca, va prendre per assalt l’escenari i es va posar a recitar un dels seus poemes.

“Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents. “

El poema continuava, però amb aquest fragment i abans que acabés el seu recital, la gent ja estava aplaudint. Això va servir perquè alguns xiulets quedessin ofegats enmig de la ovació. Molts ja el coneixien, en Gabriel, ja se sap, és un provocador nat que es dedica a perseguir jovenetes i que no para de beure amb els seus amics, en Carlos i en Jaime, però té un bon cor i també li agrada ajudar els altres, encara que hagués de viure en un raconet d’una sola habitació i escassament ventilat. Malgrat tot, la seva intervenció va tenir l’èxit que es mereixia, així com la resta de convidats rapsodes que el van seguir.
La Maria Mercè va dir que no volia tancar l’acte. Li hauria semblat massa petulant per la seva part, però tots havien estat d’acord en què un dels seus poemes més coneguts i combatius del seu repertori era idoni per posar el punt final a la vetllada. Amb un secret orgull, va acabar acceptant l’oferiment i, quan va ser el moment, va pujar a l’escenari decidia a impressionar. Es van tornar a sentir alguns xiulets, però la cosa no va passar d’aquí. Va ser just al final, quan es va decidir a llegir el seu últim poema que va esclatar l’escàndol. Era clar que en Gabriel, assegut en una de les primeres files de la sala, devia haver celebrat el seu èxit amb un nou got de ginebra amb gel. Ben amorrada al micro, va començar a llegir el seu petit repertori fins que, al final, va arribar al poema que segurament bona part de l’auditori ja coneixia:
--“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,”
Bona part del públic, sobretot les dones, van aplaudir, complagudes, i la van obligar a fer una pausa mentre una veu masculina, potser la d’en Gabriel, va cridar “Quatre dons!”
--“de classe baixa”
Mentre ella afegia una altra pausa en el seu recitat es va sentir una rialla general que va desorientar la Maria Mercè per uns moments però que no li va fer perdre del tot la serenitat necessària per continuar.
--“i nació oprimida”
Uns quants aplaudiments van decorar la platea uns segons més, mentre la Maria Mercè agafava una mica d’aire.
--I negra!—va cridar la mateixa veu masculina d’abans des de les primeres files del públic.
--“I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” No. Tres no, quatre!—va puntualitzar ella plena d’orgull per acabar la seva actuació entre un ruixat d’aplaudiments entusiastes. Mentre ella saludava el públic amb unes reverències que feien dringar el mostrari dels braçalets que li ballaven als braços i els collarets que li penjaven del coll, en Gabriel, amb la cigarreta als llavis, dret, aplaudia amb entusiasme la seva presidenta preferida.

A Maria Mercè Marçal
i a Gabriel Ferrater,
amb totes les disculpes.

servido por martirossello 2 comentarios compártelo