La Maria Mercè va entrar a la sala de reunions contenta i orgullosa de si mateixa. La reunió encara no havia començat i ella duia bones notícies. Tenia ganes de compartir-les amb el grup. Volia tenir el plaer de comunicar a l’audiència que la feina que entre tots intentaven fer de vegades obtenia l’èxit merescut. Quan la Rosa va haver arribat—quasi sempre arribava l’última—i després de comentar amb els seus companys les últimes sessions de massatge, ioga, tai-chi, piscina i perruqueria, i després de fer-los la crònica completa de l’últim dels seus liftings, la Maria Mercè va demanar la paraula per iniciar la reunió.
--Ara que ja hi som tots, us vull dir una bona notícia. Sobre el problema que parlàvem la setmana passada.
--El de la parella ucraïnesa sense casa?—va apuntar en Miquel Martí.
--Exacte. Dons ens han acceptat l’aval que en nom d’ells vam donar a la immobiliària i ja tenen un piset més que digne. Quatre habitacions i terrassa amb vistes al mar. Em sembla que ens en podem felicitar tots plegats.
--Quatre habitacions?—va sorprendre’s en Gabriel, que a aquella hora del matí ja s’havia pres la tercera ginebra—. Em sembla exagerat. Jo visc en un apartament d’una sola habitació des de fa quinze anys. És clar que mereixen viure dignament, però quatre habitacions...!
--Potser tens por que relloguin les altres tres i visquin de renda?—va disparar la Clementina des de l’altre costat de la taula.
La Maria Mercè sabia que allò era el principi de quasi totes les discussions de l’associació. Calia barrar el pas a aquells arguments. Calia tallar aquella conversa i procurar ser més operatius i eficaços en la feina comuna. Al cap i a la fi, si ella havia creat l’associació era perquè els immigrants amb problemes tinguessin algun suport extraoficial, del tot imprescindible en la nostra societat injusta, competitiva i depredadora.
--No és que tingui por d’això, és que no en tinc cap dubte—encara va afegir en Gabriel.
--Per aquí no anem bé, ja ho sabeu—va dir la Maria Mercè mentre feia vibrar la taula d’un cop de puny carregat de poesia—. La nostra feina no és desconfiar de les persones ni furgar en les seves misèries. Si ens hem reunit aquí és per intentar resoldre problemes, no per generar desconfiances. Si la setmana passada vam posar sobre la taula el problema d’aquesta parella d’ucraïnesos, avui ens hauríem de posar les piles per un altre cas que també és dramàtic. Hauríem de fer una col•lecta per reunir els tres mil euros d’una fiança.
--Ara paguem fiances, també?—va alarmar-se en Gabriel.
--És el cas d’un immigrant que no es pot pagar la fiança que li demana el jutge per no enviar-lo a la presó. El problema no seria només per ell, sinó per la seva dona i els seus quatre fills.
--Però què ha fet—va preguntar la Clementina.
--Aquest no és el problema, el fet és que necessita ajuda i és fora del seu país, és un immigrant que necessita la nostra solidaritat i nosaltres estem en disposició d’ajudar-lo.
--I per què no ho dius tot?—va reclamar en Gabriel.
--Sí. És veritat. És d’origen suís. I què?—va respondre la Maria Mercè.—És que tots han de ser àrabs o subsaharians?
La reunió es va anar ordenant de mica en mica, i, després de posar sobre la taula una desena de problemes urgents de tota mena, van decidir organitzar un festival poètic per al mes següent en benefici de l’immigrant suís que havia de pagar la fiança al jutge. I el mes vinent seria el mes d’abril, que sempre era un bon moment per organitzar festivals d’aquesta mena.
La Maria Mercè se’n va anar a casa seva contenta de l’obra feta i de la que havien projectat. Tots s’havien compromès a participar d’alguna manera i això li havia permès oferir-se per llegir algun dels seus poemes. Ella també recitaria en el festival. Li agradava recitar en públic. La sensació de sentir-se aplaudida per molta gent sempre l’havia emocionat. Sentia que s’ho mereixia, ni que fos de tant en tant. Passar-se el dia fent obres de beneficència que quasi ningú no veu i que passen quasi inadvertides era un sacrifici que mereixia de tant en tant un premi com aquell. Quan va ser a casa seva va aparcar el cotxe en el seu garatge. El cotxe del seu marit encara no hi era. Va tancar la porta del carrer i va pujar a la sala d’estar. L’assistenta ho havia deixat tot a punt. La casa estava brillant i impecable. El dormitori, les habitacions dels convidats, el menjador, la cuina, els dos lavabos, la biblioteca, la saleta de cinema, les dues saletes d’estar, tant la petita com la gran, les habitacions dels nens—per quan en tinguessin—estaven netes i a punt. I encara havia tingut temps per deixar-los el sopar preparat i ben amanit a la nevera gran. El seu marit no trigaria en arribar. Aleshores ja en parlarien, si es decidien potser anirien a sopar fora.