Fa anys, probablement als voltants de l’any 84 del segle passat, s’especulava sobre quin dels dos malsons representaria el futur de tots plegats. Hi havia dues vies a escollir. O el món es decantava cap a la faula d’Huxley amb el seu “Món feliç”, on les persones acceptaven, felices i agraïdes, les consignes del poder o el futur tendia vers la repressió i control global de la població que assenyalava Orwell i que situava al 1984. Sembla més digna l’aposta d’Orwell, com a mínim preveia una sorda repressiò per part de les víctimes. Aquest dia ha sortit als diaris la notícia que la Gran Bretanya encapçala el rànking de control ciutadà. Una càmera de vigilància cada 14 ciutadans en el país que presumeix de no obligar la població a tenir carnet d’identitat. “L'amenaça de viure al món del Gran germà imaginat per George Orwell ja és una realitat” manifestava el grup d’acadèmics que va presentar a Londres l’informe que alertava de l’alt grau de control de la ciutadania. L’excusa del terrorisme i els drets individuals que ens han de preservar la nostra salut i que ens podran dur a una jubilació indigent ho permeten: càmeres de vigilància, control rigorós als avions, control de dades personals per la policia i la tecnologia més avançada per gestionar milions de dades de milions de persones del nostre planeta. Però ni això. Quantes càmeres, de tota mena, ens enregistren i, si cal, poden denunciar el nostre itinerari d’un dia qualsevol? D’entrada, no passa res. Són dades irrellevants que no es tenen en compte en cap expedient. De moment. Tot és començar. Quan temps fa que es plantejava la substitució de l’assumit DNI per un xip injectat sota la pell? Encara no. De moment s’han començat pels gossos.
Curiosament, el que no es tenia en compte era la possibilitat que el missatge de les dues novel•les es fongués en una i ara, al 2006, puguem començar a constatar que totes dues es van fent realitat com si haguessin estat escrites alhora i pel mateix autor. El control ciutadà cada dia és més intimidant i els mateixos ciutadans acceptem com a normal i fins i tot com a preferible el control i la pressió del poder que cada dia més ens limita la nostra responsabilitat, perquè vetlla per nosaltres, que ens protegeix del fum del tabac, que ens obliga a posar-nos en cinturó de seguretat, que ens fa despullar als aeroports, que, en bé nostre, ens fa fitxar a l’empresa en què tenim la sort de treballar i que cada vegada ens té més catalogats a tots els nivells. Les dades són secretes fins que no es demostri el contrari. Si l’antic i repudiat TOP (Tribunal del Orden Público) tingués els mitjans tècnics actuals, ens farien tallar les ungles cíclicament per tenir permís de sortir al carrer, això sí, en bé de la nostra estètica personal. Temps al temps.