Al marge de la cada vegada més sospitosa abstenció, la dada més important d’aquestes eleccions és l’aparició d’aquesta tara democràtica anomenada Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Probablement els dos fenòmens passegen per la mateixa línia. Per a molta gent que viu al nostre país hi ha una realitat virtual que és, precisament, el nostre país. Ni els cal, ni els importa ni tenen cap ganes que algun dia se’l puguin sentir seu. I aquest fenomen té dues maneres ben clares de manifestar-se: una és inhibir-se d’aquesta realitat que no és la seva, passar de llarg, menysprear-la amb la seva indiferència i preocupar-se de coses més pràctiques i productives. L’altra és l’actitud militant envers una realitat que, de fet, detesten obertament. L’element principal d’aquesta realitat és una llengua que els molesta en especial. Què els costaria, als catalans, passar definitivament de la seva llengua, no continuar incordiant amb aquest element folklòric i, a efectes pràctics, del tot innecessari per comunicar-se? Amb aquesta renúncia desapareixeria un problema atàvic, innecessari i molest per a molts ciutadans.
I una part d’aquests Ciutadans, sota aquest mateix nom, han aconseguit colar tres representants al futur parlament d’un país que, si no existís, potser no els hauria animat a mobilitzar-se. Malgrat la meva admiració personal pel principal bufó de la colla, el fenomen que s’ha produït amb aquesta llista electoral és més que preocupant. Han aconseguit tres representants d’una manera que cal tenir en compte. Sense tenir capacitat real d’arribar als mitjans de comunicació de masses, aquests que anuncien iogurts, automòbils i ciutats de vacaciones, sense quasi presència mediàtica, només amb unes escassos mítings i algun estirabot del seu representant teatral per excel•lència, han aconseguit el que han aconseguit. És fàcil deduir que hi ha una part important de la població del nostre país que té previst repudiar democràticament el nostre país. I formen part del país. Els ciutadans del món que, si Catalunya s’hagués dissolt definitivament sota Espanya, mai dels mais no haurien alçat cap bandera. Poca publicitat els ha calgut per fer-se sentir. Els seus potencials votant segur que són molts més dels que aquesta vegada s’han decidit a votar-los.
La resta de resultats electorals són d'una avorrida normalitat.