A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.HISTÒRIA DE LA LITERATURA PARTICULAR (Recull sense gramàtica)
Més clar l’aigua. I això em feia una mica lúcid, com si diguéssim. Ben aviat vaig entendre que la primera de les primeres feines d’un txitxarel•lo que pretén ser escriptor és descobrir les seves descomunals mancances pel que fa al que hauria de ser el seu principal eina i, a partir d’aquí, la de tenir un cert domini del seu instrument essencial: la pròpia llengua, la llengua col•lectiva que permet entendre’ns, ni que sigui vagament. I precisament perquè vaig detectar a temps les meves escandaloses mancances que vaig preferir curar-me en salut i manifestar la voluntat de llimar de mica en mica la meva poca traça. Vaig fer una mena de professió de fe. Assumia les meves ignoràncies i em comprometia, i no precisament davant de notari, a intentar aprendre com fos allò que més endavant, tot s’ha de dir, acabaria tenint algun resultat interessant. Poca cosa més. Una proclama i una excusa alhora. El meu ego reclamava paper imprès i aquest compromís públic era un bon argument per oferir un llibret als meus amics.
Tal com vaig fer amb el primer, me’l vaig editar jo mateix. Al cap i a la fi, no tenia cap altra possibilitat. I com que la butxaca no donava per gaire, el vaig imprimir en una copisteria, sistema offset, que era el més econòmic d’aleshores. Era la primavera del 1978 i el cos em demanava paper.
Un llibre de poemes de 75 pàgines mal impreses va ser el que va donar de si el “Recull sense gramàtica”. Me’l va presentar en Valerià Pujol a l’antiga llibreria Gafarrons i va comptar amb la col•laboració desinteressada d’un actor incipient que ara ja no ho és, d’incipient. Es diu i es deia Francesc Orella.
Pocs anys després, vaig oferir bona part de l’edició, potser més de dos-cents exemplars dels tres-cents que vaig fer, a un drapaire local que, a canvi, em va donar uns duros migrats. Tot un altre símptoma.
El compromís, però, havia quedat imprès sobre paper.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
EMPRESA CULTURAL S.A. dijo
i...ara el fil monogràfic, vinga!
26 Octubre 2006 | 10:01 AM