Més clar l’aigua. I això em feia una mica lúcid, com si diguéssim. Ben aviat vaig entendre que la primera de les primeres feines d’un txitxarel•lo que pretén ser escriptor és descobrir les seves descomunals mancances pel que fa al que hauria de ser el seu principal eina i, a partir d’aquí, la de tenir un cert domini del seu instrument essencial: la pròpia llengua, la llengua col•lectiva que permet entendre’ns, ni que sigui vagament. I precisament perquè vaig detectar a temps les meves escandaloses mancances que vaig preferir curar-me en salut i manifestar la voluntat de llimar de mica en mica la meva poca traça. Vaig fer una mena de professió de fe. Assumia les meves ignoràncies i em comprometia, i no precisament davant de notari, a intentar aprendre com fos allò que més endavant, tot s’ha de dir, acabaria tenint algun resultat interessant. Poca cosa més. Una proclama i una excusa alhora. El meu ego reclamava paper imprès i aquest compromís públic era un bon argument per oferir un llibret als meus amics.
Tal com vaig fer amb el primer, me’l vaig editar jo mateix. Al cap i a la fi, no tenia cap altra possibilitat. I com que la butxaca no donava per gaire, el vaig imprimir en una copisteria, sistema offset, que era el més econòmic d’aleshores. Era la primavera del 1978 i el cos em demanava paper.
Un llibre de poemes de 75 pàgines mal impreses va ser el que va donar de si el “Recull sense gramàtica”. Me’l va presentar en Valerià Pujol a l’antiga llibreria Gafarrons i va comptar amb la col•laboració desinteressada d’un actor incipient que ara ja no ho és, d’incipient. Es diu i es deia Francesc Orella.
Pocs anys després, vaig oferir bona part de l’edició, potser més de dos-cents exemplars dels tres-cents que vaig fer, a un drapaire local que, a canvi, em va donar uns duros migrats. Tot un altre símptoma.
El compromís, però, havia quedat imprès sobre paper.