ADÉU A LES LLETRES

Comencen a quedar molt lluny en el temps aquells anys en què molta gent jove volia estudiar magisteri per tenir la possibilitat de participar activament en un futur col•lectiu millor per a tots. Canviar el país des de la base, fer una societat nova, diferent i òbviament millor des del dia a dia de l’educació amb els més petits. Aleshores tant la professió com els estudis necessaris per exercir-la tenien un prestigi inèdit i estimulant. Tothom que hi hagués estat, ni que fos unes poques hores, en alguna de les edicions de les Escoles d’Estiu de la transició hauria assegurat que el futur estava garantit. Hi havia ganes de canviar el món i un rar entusiasme per creure que era possible.
No sé on es va situar exactament el punt d’inflexió que va fer que, poc a poc però sense cap mena de pausa, l’entusiasme d’aleshores anés perdent força. Segurament que la virulència publicitària dels anys vuitanta que predicava que en aquest món només es ve a guanyar i que l’únic valor moral que té base científica és el d’omplir-se les butxaques com més aviat millor i que la corba ascendent dels comptes corrents és garantia de felicitat i èxit hi té alguna cosa a veure. La imatge arrogant de Mario Conde n’era el paradigma. Aleshores molts joves es van decidir, de manera ingènua, per la corbata i el rellotge d’or. El procés no ha tingut aturador i el prestigi social que en l’actualitat té dedicar-se a l’ensenyament no l’hauria somiat ni el Lute.
L’ensenyament va ser el primer símptoma de què la tecnologia continuaria avançant a bon ritme i que l’indivdu només és una peça de l’engranatge que no cal omplir amb res, que pot mantenir-se perfectament buit per dintre.
El diumenge 9 de desembre [del 2001], a “La Vanguardia” hi havia un titular conegut a la portada “Las carreras de letras retroceden”, deia. Les carreres de lletres, que ja fa temps que són les menys llamineres, encara perden més clientel•la. Sovint es diu, ni que sigui en veu baixa, que les carreres de lletres són les més indicades pels indigents de demà. Aquest any, la que perd més estudiants és, ves per on, la de filologia catalana. Tot un altre símptoma de la realitat que tenim i el futur que ens espera. Qui continua creient a hores d’ara que la recuperació de la nostra llengua és un fet irrevesible?
Si qualsevol empresari, directiu, executiu, gestor o tècnic semianalfabet aprèn mínimament bé la tècnica que li permeti fer correctament la seva feina pot tenir la vida assegurada fins al punt de tenir la sensació que ha triomfat a la vida. Podrà comprar-se el que vulgui. Fins i tot una casa a Òrrius o a Canyamars. I si l’ofici d’ensenyar ha estat la primera víctima de la nova societat en què hem anat caient, de mica en mica aniran seguit totes les altres. Defensar les carreres de lletres cada vegada serà més difícil—i potser fins i tot més inútil—en una època en què tot es vol numerat, quantificat i convertit en estadística. Qui té veritable necessitat de la filosofia, de la literatura, de la història? Per què continuar-nos preguntant qui som si ja ho feien els clàssics? Hi ha algú, a hores d’ara, que encara cregui que conèixer la història serveix per no repetir-la? La tecnologia obté resultats palpables i quantificables; l’especulació filosòfica, la poètica i la literatura són, tirant llarg i amb el permís de la lliga de futbol, amables distraccions de cap de setmana que no resolen res perquè no permeten quantificar-se en forma d’estadística. El descrèdit de les lletres és total en un món tecnològic; una pèrdua de temps.
Tot plegat no és nou. És un procés lent que ja fa anys que dura i que—esperem-ho—algun dia canviarà de sentit. El mite de les coses quantificables, pràctiques, rendibles i enlluernadores ens pot fer arribar a creure que la reflexió i el pensament, l’etern intent de saber què som com a individus i com a espècie, són pagines del passat. Les persones som alguna cosa més que consumidors i instruments d’una cadena de producció. Potser algun dia trobarem a faltar alguna cosa de la qual n’haurem oblidat fins i tot el nom i que ja ni sabrem quina és.

Publicat al 08340 de Vilassar de Mar el desembre del 2001

servido por martirossello 1 comentario compártelo