Seria perillós per a tots nosaltres que el temps desfés la memòria de persones com aquestes. No tothom va tenir la fortuna de conèixer la Tina Fontanills, no tothom ha tingut el privilegi de riure obertament amb ella, de discutir-hi de gust, sempre emb el somriure sorneguer de la gent que mereix l'adjectiu d'intel·ligent. I jo sí. I no vaig ser sol, és clar. Per això reprodueixo l'article que vaig fer fa deu anys. Perquè deu anys fan números rodons i no entenc com a ningú no se li ha acudit reivindicar públicament una persona com la Tina.“Hi ha tantes maneres ridícules de viure que aparentment semblen coherents que quan, en el moment oportú i en l’hora més exacta, et trobes amb les persones idònies, les que necessitaves i que la casualitat t’ha fet trobar, la vida se’t pot capgirar com un mitjó.
Descartades les ridícules banderes fetes només de roba sense somni i les patètiques proclames de tants i tants savis que salten com granotes al voltant de tots nosaltres, acabes escollint l’anònima presència d’allò que sap generar un entusiasme suficient com per preferir el rar secret d’una dignitat que, sense sortir als diaris, té nom i cognom en la fibra de tots els que l’envolten. Si algú té veritablement algun interès, pot deixar indiferent algú? No parlo de sants amb corona d’espines; parlo de persones amb el somni a la mà i un gust irrefrenable per la vida pròpia i la dels altres.
Si hi ha alguna cosa que m’emprenya enormement és lloar les virtuts de qui ja no em pot sentir. I, malgrat això, la grapa viva, intel•ligent, amable i divertida d’una persona que sabia gaudir de la paraula i que ha callat per sempre no pot quedar—ni queda pas, ja ho sé—sense resposta quan la mort, la que sempre guanya perquè té totes les cartes, fa del tot impossible tornar els minuts enrere.
La Tina era un personatge de colors que feia molts anys que trepitjava fort les dèbils rajoles d’un Premià massa sovint mediocre i distret. En els anys en què els pobles de la comarca eren petits i sòrdidament familiars, la Tina va descobrir un Joan que li duraria tota la vida. En Joan, llavors, recollia pedretes amb un martellet fins i tot quan en duia d’excursió a les cales de Menorca. Des d’aleshores van saber intentar fer, com tantes altres persones a les que devem molt més del que ara sembla, un petit pas mesurat i elemental: van posar el dit a les feines col•lectives i es van arriscar a prendre partit pel somni més impossible: creure en un futur millor per a les persones i llançar-se a l’abisme sense fons de les pròpies conviccions contra la pàtina enllustrada, brillant i falsa de la realitat.
No vaig ser sol, en tinc plena constància; però el desordre de la meva adolescència es va començar a obrir a un món una mica més coherent del que coneixia fins aleshores al número 211 de la Gran Via “A casa vostra” deia i diu el rètol proclamant un somni. El taller de lampista d’en Joan i les seves eines foren profundament més poderoses que l’escola de La Salle i el Liceo Granvia i el Colegio Badalonés. Al centre d’aquell món, amb les eines del taller d’en Joan, hi havia la paraula irrefrenable, impertinent i desbocada d’una Tina que mai més no se’ns va deixar perdre del tot; era prou intel•ligent com per no perdre’ns de vista.
Un mal dimarts ens va convocar a molts al carrer de sobre d’aquell taller fet aula, al número 112, per acabar mullant-nos en un bon cementiri on tots hi tindrem lloc. La mort injusta ho és encara molt més quan talla per sota, traïdora, la veu d’algú que sempre té coses per dir. Amarats per una pluja intermitant com la Tina mateixa, quasi tots vam sortir del cementiri atònits, mullats, una mica més abandonats i solitaris.”

Publicat al diari El Punt, el 7 d’octubre del 1996
La foto és de l’estiu del 69, en el vaixell que ens duia a Menorca.