VISCA CATALUNYA NORMAL
Premià de Mar, 7 d’octubre del 2006
L'Antònia és fantàstica. Llàstima que tots siguin mascles (deu ser la causa que el seu cognom sigui el que és). Un honor haver-los vist en directe en un recital extens, apassionat i fantàstic. El millor que a hores d'ara es pot veure en la nostra llengua sobre un escenari, si descomptem les increïbles piruetes musicals de l'Estanislau Verdet i el el grup revelació de l'any "Se atormenta una vecina" (que, si un dia actuen en un Correllengua s'hauran de dir, suposo, "S'atempesta una vagina". De res, gràcies.
El Manifest general començava d'aquesta manera:
"Tinc una llengua tan viva, com les més vives que hi ha. Deia el poeta Miquel Martí i Pol. Sí, la nostra és una llengua viva, oberta, integradora, una llengua que defineix el nostre poble... etc."
Transcric el manifest que vaig escriure en què es diagnostica en poques paraules el mal que ens farà sobreviure en el mapa... com sempre, vaja.
""Potser sí que seria fantàstic que fos d’aquesta manera, tal com diu en Miquel Martí i Pol en el manifest del Correllengua que acabem de llegir, però no és ben bé així. I per això ara som aquí. De vegades els somnis no concorden amb la realitat. Seria fantàstic que els versos de Miquel Martí i Pol fossin certs, però no. Si la nostra llengua fos veritablement viva, com les més vives que hi ha, o sigui, normal, assumida i respectada en el seu territori, no hauríem de recórrer cada any a la metàfora del Correllengua per recordar al país, al nostre propi país i a nosaltres mateixos, que tenim una llengua, que és la nostra, que és la d’aquí i que volem que el futur també la pugui sentir viva.
Les llengües les fan i les mantenen les persones que, en el normalet dia a dia, en la seva vida quotidiana, la fan servir sense haver de fer memòria a cada moment que és la seva. Una llengua, per a ser normal, no demana militants: demana persones normals que la facin servir amb la més tranquil•la normalitat en el seu dia a dia. I les institucions del país, si de veritat tenen algun poder, han de tenir la capacitat d’assegurar-ne la presència i la preponderància a tots els nivells. De fet, com que una de les característiques principals del català, al llarg dels anys, és la seva permanent supervivència, potser el pitjor que li podria passar és que finalment fos una llengua normal i ja no fessin falta ni gran proclames, ni correllengües ni exercicis col•lectius per reclamar una vegada més la seva existència real. Però això és un altre tema.
Mentrestant, però, deixem que els polítics del país facin la seva feina i refiem-nos de nosaltres mateixos. Procurem assumir la nostra pròpia responsabilitat com a ciutadans i fem de la nostra llengua aquell instrument normal i compartit en la vida de cada dia. Fem entre tots que la llengua catalana tingui aquella imperceptible sensació de normalitat que la faci habitual d’una vegada per totes. Si som catalans, parlem en català. Hi ha alguna cosa més simple i evident? Les rebequeries de temporada no duen enlloc. Els hàbits de la normalitat, sí. I una llengua sense ciutadans que la parlin amb la mateixa normalitat amb què truquen pel mòbil, van a buscar el pa, estiren la cadena del vàter després de fer un pipí o es fiquen el dit al nas, no és una llengua normal.
El món canvia amb rapidesa i no espera ningú. El còctel de cultures que ja hem començat a afrontar no és ni cap festa ni una beguda sense alcohol. I el nostre immediat futur reclama, per a la seva pròpia supervivència, que el català sigui la llengua que ajudi a integrar els nouvinguts. I perquè la nostra llengua sigui un vehicle integrador ha de ser també un instrument del tot integrat en la nostra realitat. Ha de ser una veritable llengua de comunicació.
Si decidim defensar la llengua catalana vol dir que està en alguna mena de perill, que té enemics concrets que cal combatre o que corre el risc de diluir-se en el còctel cada dia més difús del que fa poc parlàvem. Tal com diu un altre vers del mateix poema de Miquel Martí i Pol, cal recordar una vegada més “que si els mots són com la pluja, la terra som tots plegats.” I la nostra terra necessita com l’aigua, per no perdre la necessària identitat que ens cal, que els mots que la identifiquen sobrevisquin en el temps. El futur ens ho pregunta i la resposta la tenim nosaltres.""
Em permeto afegir el manifest que vaig fer fa dos anys, el 2004, pel Correllengua del moment. Ànims i a fracassar!
L’objectiu principal a aconseguir en aquesta vida, una vegada resolta l’estricta supervivència, és poder anar fent cada dia sense gaires sobresalts, l’anar fent quotidià, a poder ser sense presses i amb els problems imprescindibles que la vida mateixa s’encarrega de posar-nos davant. Al cap i a la fi, aquí no hem vingut a patir i es tracta que entre tots ens arribem a entendre mínimament, que no és poc. És clar però, que els que tenim el vici de voler existir en català, perquè som d’aquí, perquè aquesta és la nostra geografia i perquè aquesta és la nostra llengua, ho tenim una mica més pelut. Els que intentem exercir el dret de viure en català ens hem de passar mitja vida demanant disculpes, com si pel fet de ser el que som fossim una colla de maleducats que l’únic que volem és incordiar la pau i la tranquil•litat dels altres reclamant una i altra vegada allò que els altres tenen i que consideren obvi i aparentment inamovible: o sigui un estat i una llengua que mai ningú no posa en discussió. Per molts anys, però resulta que nosaltres volem, només, el mateix: poder existir amb la mateixa obvietat i poder, algun dia, oblidar-nos d’aquest tema per la senzilla raó que ens podrem sentir gent normal.
I l’important, malgrat el que puguin assegurar segons quins arguments perversament interessats, no és només entendre’ns. L’important és entendre’ns sense haver de renunciar al referent cultural i intel•lectual que ens fa ser d’una manera determinada i que ens és imprescindible conservar. I aquest referent és la llengua particular de cadascú i la que ens és comuna. El nostre habitual català, valencià, balear.
Som molts els que sabem que la llengua particular de cadascú pot tenir diverses utilitats, des de la de comptar les dents corcades que ens haurien de convèncer d’anar al dentista fins a la possibilitat d’explorar els racons més excitants i inacessibles de la gent més estimada per nosaltres. Però és amb la llengua comuna que tenim la possibilitat d’explorar la realitat i construir entre tots un punt de vista particular del món que compartim. I d’això se’n diu Cultura. I en un món multicultural, divers i mundialitzat, d’això també se’n diu Cultura. I en un món on masa sovint ens volen vendre, sota l’etiqueta del progrés, una uniformització cultural empobridora i una americanització dels nostres costums, la cultura que puguem construir amb la llengua comuna se’n diu identitat. Quin poble serà capaç de sobreviure en un futur pròxim sense una identitat real i una mica sòlida? Tal com ja sabeu, les onades de la mundialització estan especialment esvalotades i de nosaltres depèn que, a més de deixar-nos sense platja, ens acabin deixant sense nom ni identitat.
Per això fa anys que en parlem i per això en continuarem parlant. És evident que jo també m’hi apunto perquè són coses evidents. Ens cal reclamar el dret de la nostra llengua en condicions d’igualtat amb les altres llengües d’Europa. Ens cal no dubtar de la unitat, pesi a qui pesi, de la llengua catalana a tots els Països Catalans. Malauradament, tant una cosa com l’altra estan enverinades per una malaltia anomenada “política” que només es pot curar amb una medicina anomenada “política”. En canvi, el que no veig tan clar és que de mica en mica i sense que es noti no siguem nosaltres mateixos els que ens anem abandonant al vent més còmode, per evitar problemes i conflictes desagradables, i anem renunciant quasi sense ni adonar-nos-en, a la nostra pròpia llengua. Els impediments exteriors ja els coneixem, són els normals, els de sempre. El gran perill que tenim, però, és la nostra desídia personal, la de cadascun de nosaltres com a transmissors de la llengua. El d’acabar creient que aquest no és un problema important. La regla d’or és la de conviure i entendre’ns, això sí, però que no ens calgui sacrificar una cosa tan important com la llengua. És quan renunciem a utilitzar el nostre idioma que ens renunciem a nosaltres mateixos i privem als nostres interlocutors de compartir la nostra realitat. No hi pot haver llengua catalana sense catalans que la parlin, o sigui, sense jordis, jennifers, mohameds, davids, montserrats, karims, i pedros alejandros que la parlin, se la creguin i la mantinguin.
Per això el Correllengua sempre m’ha semblat una pràctica sexual profundament estimulant. Sobretot quan la llengua està prou humida i viva com per llepar de dalt a baix el perfil dels Països Catalans i aconseguir, a base d’insistir, que l’excitació sigui prou alta com perquè no ens conformem amb satisfactoris orgasmes puntuals que ens deixin relaxats i complaents. La clau del futur és en la vida quotidiana, en l’entrar i sortir de les botigues, en el pujar i baixar escales i en el parlar de cada dia.
La llengua no és una broma; és l’essència d’una manera de ser col•lectiva que ens identifica i ens permet ser uns ciutadans del món amb casa pròpia. Que per molts anys la puguem obrir a la resta del món.
¡Enmienda 6.1 ya!
¡Basta de opresión!
Ei, quina gran nit. Estanis: acabo de parlar amb els Antònius Fonts. De què? D'hipoteques, l'estigma de la nostra generació. En Pau "Font" convidant-me a fumar mentre parlàvem de l'Euríbor. T'he anomenat i li he citat el teu disc. Gran impressió a dalt i a baix de l'escenari. En Joan Miquel xerra poc però quan ho fa les clava. Gran nit, sí senyors.
Et felicito "6 en 1". Portem gairebé 300 anys que ens esteu donant pel sac i et penses que no ens hem enterat que no estem sols.
Us poseu histèrics perquè l'estatut preveu la obligatorietat de saber català a Catalunya que és el mateix que fa la constitució espanyola amb l'espanyol a tota Espanya, i això us sembla la més gran de les injustícies. No accepteu la democràcia ni accepteu el país on viviu.
Mira que teniu llocs on viure on l'espanyol és la llengua única oficial, 13 comunitats autònomes a Espanya i una dotzena d'estats sudamericans. Si el que realment us agrada és subjugar el català teniu les Illes Balears i la Comunitat Valenciana on el Català està en un ràpid procés de desaparició que us encantarà. Però no, us hem de tenir aquí dient pocasoltades. No dic pas que el que vull és que us n'aneu. Tant me fa. Però si viviu aquí heu d'acceptar les regles del joc que democràticament ens marquem.
Toni:
Ja que estem de correllengua, "hipoteca", en català, es diu SANGLOTECA.
Martí:
Aixi, així, més val aspirar a ser "normals" que "lliures", no fos cas que acabessim llegint el Coelho. Bon text, nano.
lamentamos que se quejen tanto. la lengua marginada es el castellano. me parece injusto que se juegue a contar mentiras. viva la ciudadanía de cataluña.
firmado:
el partido de los ciudadanos, el partit dels ciutadans
M'ha agradat això del 6.1 perquè els nomenats ciutadans (la resta som indígenes) reuneixen 6 característiques en una:
1. Espanyolista: sota la pretesa ´demanda d'igualtat de les llengües s’amaga una clara vocació espanyolista. Les dues llengües serien oficials però tan sols l’espanyol (per la constitució) és obligatori i exigible. Obvien el fet que en condicions d’igualtat administrativa (que tampoc no seria el cas) l’espanyol arraconaria el català a un ús anecdòtic en una generació.
2. Antidemòcrata: No accepten la voluntat democràtica de la majoria dels que vivim a Catalunya que denuncien com un imposició.
3. Victimista: es presenten com a víctimes d’una discriminació quan tots sabem que actualment a Catalunya es pot viure sense saber català però no sense saber espanyol.
4. Feixista: Quan han tingut l'oportunitat no han dubtat mai a imposar l’espanyol per la força a Catalunya. Ara volen legitimar les conseqüències del feixisme.
5. Fals: Acompanyen la seves argumentacions de falsetats com és comparar les lleis democràtiques de protecció del català amb la imposició franquista de l’espanyol, o dient que l’espanyol és tan propi de Catalunya com el Català.
6. Cínic: Són cínics perquè saben perfectament que tota l’argumentació que presenten no s’aguanta per enlloc.
ESTANISLAU VERDET, EMPERADOR LLEF!
PASSA-LA!
Jo l'estic passant per moltes adreces, molt bo això de l'emperador! aquest xaval pujarà a eurovisió, festival lletgista per excel·lència, ja l'imagino tot vestit de sèpia (per escarni de llamàntols zel·lestials)