A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.MANIFEST DEL CORRELLENGUA
VISCA CATALUNYA NORMAL
Premià de Mar, 7 d’octubre del 2006
L'Antònia és fantàstica. Llàstima que tots siguin mascles (deu ser la causa que el seu cognom sigui el que és). Un honor haver-los vist en directe en un recital extens, apassionat i fantàstic. El millor que a hores d'ara es pot veure en la nostra llengua sobre un escenari, si descomptem les increïbles piruetes musicals de l'Estanislau Verdet i el el grup revelació de l'any "Se atormenta una vecina" (que, si un dia actuen en un Correllengua s'hauran de dir, suposo, "S'atempesta una vagina". De res, gràcies.
El Manifest general començava d'aquesta manera:
"Tinc una llengua tan viva, com les més vives que hi ha. Deia el poeta Miquel Martí i Pol. Sí, la nostra és una llengua viva, oberta, integradora, una llengua que defineix el nostre poble... etc."
Transcric el manifest que vaig escriure en què es diagnostica en poques paraules el mal que ens farà sobreviure en el mapa... com sempre, vaja.
""Potser sí que seria fantàstic que fos d’aquesta manera, tal com diu en Miquel Martí i Pol en el manifest del Correllengua que acabem de llegir, però no és ben bé així. I per això ara som aquí. De vegades els somnis no concorden amb la realitat. Seria fantàstic que els versos de Miquel Martí i Pol fossin certs, però no. Si la nostra llengua fos veritablement viva, com les més vives que hi ha, o sigui, normal, assumida i respectada en el seu territori, no hauríem de recórrer cada any a la metàfora del Correllengua per recordar al país, al nostre propi país i a nosaltres mateixos, que tenim una llengua, que és la nostra, que és la d’aquí i que volem que el futur també la pugui sentir viva.
Les llengües les fan i les mantenen les persones que, en el normalet dia a dia, en la seva vida quotidiana, la fan servir sense haver de fer memòria a cada moment que és la seva. Una llengua, per a ser normal, no demana militants: demana persones normals que la facin servir amb la més tranquil•la normalitat en el seu dia a dia. I les institucions del país, si de veritat tenen algun poder, han de tenir la capacitat d’assegurar-ne la presència i la preponderància a tots els nivells. De fet, com que una de les característiques principals del català, al llarg dels anys, és la seva permanent supervivència, potser el pitjor que li podria passar és que finalment fos una llengua normal i ja no fessin falta ni gran proclames, ni correllengües ni exercicis col•lectius per reclamar una vegada més la seva existència real. Però això és un altre tema.
Mentrestant, però, deixem que els polítics del país facin la seva feina i refiem-nos de nosaltres mateixos. Procurem assumir la nostra pròpia responsabilitat com a ciutadans i fem de la nostra llengua aquell instrument normal i compartit en la vida de cada dia. Fem entre tots que la llengua catalana tingui aquella imperceptible sensació de normalitat que la faci habitual d’una vegada per totes. Si som catalans, parlem en català. Hi ha alguna cosa més simple i evident? Les rebequeries de temporada no duen enlloc. Els hàbits de la normalitat, sí. I una llengua sense ciutadans que la parlin amb la mateixa normalitat amb què truquen pel mòbil, van a buscar el pa, estiren la cadena del vàter després de fer un pipí o es fiquen el dit al nas, no és una llengua normal.
El món canvia amb rapidesa i no espera ningú. El còctel de cultures que ja hem començat a afrontar no és ni cap festa ni una beguda sense alcohol. I el nostre immediat futur reclama, per a la seva pròpia supervivència, que el català sigui la llengua que ajudi a integrar els nouvinguts. I perquè la nostra llengua sigui un vehicle integrador ha de ser també un instrument del tot integrat en la nostra realitat. Ha de ser una veritable llengua de comunicació.
Si decidim defensar la llengua catalana vol dir que està en alguna mena de perill, que té enemics concrets que cal combatre o que corre el risc de diluir-se en el còctel cada dia més difús del que fa poc parlàvem. Tal com diu un altre vers del mateix poema de Miquel Martí i Pol, cal recordar una vegada més “que si els mots són com la pluja, la terra som tots plegats.” I la nostra terra necessita com l’aigua, per no perdre la necessària identitat que ens cal, que els mots que la identifiquen sobrevisquin en el temps. El futur ens ho pregunta i la resposta la tenim nosaltres.""
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
Martí dijo
Em permeto afegir el manifest que vaig fer fa dos anys, el 2004, pel Correllengua del moment. Ànims i a fracassar!
L’objectiu principal a aconseguir en aquesta vida, una vegada resolta l’estricta supervivència, és poder anar fent cada dia sense gaires sobresalts, l’anar fent quotidià, a poder ser sense presses i amb els problems imprescindibles que la vida mateixa s’encarrega de posar-nos davant. Al cap i a la fi, aquí no hem vingut a patir i es tracta que entre tots ens arribem a entendre mínimament, que no és poc. És clar però, que els que tenim el vici de voler existir en català, perquè som d’aquí, perquè aquesta és la nostra geografia i perquè aquesta és la nostra llengua, ho tenim una mica més pelut. Els que intentem exercir el dret de viure en català ens hem de passar mitja vida demanant disculpes, com si pel fet de ser el que som fossim una colla de maleducats que l’únic que volem és incordiar la pau i la tranquil•litat dels altres reclamant una i altra vegada allò que els altres tenen i que consideren obvi i aparentment inamovible: o sigui un estat i una llengua que mai ningú no posa en discussió. Per molts anys, però resulta que nosaltres volem, només, el mateix: poder existir amb la mateixa obvietat i poder, algun dia, oblidar-nos d’aquest tema per la senzilla raó que ens podrem sentir gent normal.
I l’important, malgrat el que puguin assegurar segons quins arguments perversament interessats, no és només entendre’ns. L’important és entendre’ns sense haver de renunciar al referent cultural i intel•lectual que ens fa ser d’una manera determinada i que ens és imprescindible conservar. I aquest referent és la llengua particular de cadascú i la que ens és comuna. El nostre habitual català, valencià, balear.
Som molts els que sabem que la llengua particular de cadascú pot tenir diverses utilitats, des de la de comptar les dents corcades que ens haurien de convèncer d’anar al dentista fins a la possibilitat d’explorar els racons més excitants i inacessibles de la gent més estimada per nosaltres. Però és amb la llengua comuna que tenim la possibilitat d’explorar la realitat i construir entre tots un punt de vista particular del món que compartim. I d’això se’n diu Cultura. I en un món multicultural, divers i mundialitzat, d’això també se’n diu Cultura. I en un món on masa sovint ens volen vendre, sota l’etiqueta del progrés, una uniformització cultural empobridora i una americanització dels nostres costums, la cultura que puguem construir amb la llengua comuna se’n diu identitat. Quin poble serà capaç de sobreviure en un futur pròxim sense una identitat real i una mica sòlida? Tal com ja sabeu, les onades de la mundialització estan especialment esvalotades i de nosaltres depèn que, a més de deixar-nos sense platja, ens acabin deixant sense nom ni identitat.
Per això fa anys que en parlem i per això en continuarem parlant. És evident que jo també m’hi apunto perquè són coses evidents. Ens cal reclamar el dret de la nostra llengua en condicions d’igualtat amb les altres llengües d’Europa. Ens cal no dubtar de la unitat, pesi a qui pesi, de la llengua catalana a tots els Països Catalans. Malauradament, tant una cosa com l’altra estan enverinades per una malaltia anomenada “política” que només es pot curar amb una medicina anomenada “política”. En canvi, el que no veig tan clar és que de mica en mica i sense que es noti no siguem nosaltres mateixos els que ens anem abandonant al vent més còmode, per evitar problemes i conflictes desagradables, i anem renunciant quasi sense ni adonar-nos-en, a la nostra pròpia llengua. Els impediments exteriors ja els coneixem, són els normals, els de sempre. El gran perill que tenim, però, és la nostra desídia personal, la de cadascun de nosaltres com a transmissors de la llengua. El d’acabar creient que aquest no és un problema important. La regla d’or és la de conviure i entendre’ns, això sí, però que no ens calgui sacrificar una cosa tan important com la llengua. És quan renunciem a utilitzar el nostre idioma que ens renunciem a nosaltres mateixos i privem als nostres interlocutors de compartir la nostra realitat. No hi pot haver llengua catalana sense catalans que la parlin, o sigui, sense jordis, jennifers, mohameds, davids, montserrats, karims, i pedros alejandros que la parlin, se la creguin i la mantinguin.
Per això el Correllengua sempre m’ha semblat una pràctica sexual profundament estimulant. Sobretot quan la llengua està prou humida i viva com per llepar de dalt a baix el perfil dels Països Catalans i aconseguir, a base d’insistir, que l’excitació sigui prou alta com perquè no ens conformem amb satisfactoris orgasmes puntuals que ens deixin relaxats i complaents. La clau del futur és en la vida quotidiana, en l’entrar i sortir de les botigues, en el pujar i baixar escales i en el parlar de cada dia.
La llengua no és una broma; és l’essència d’una manera de ser col•lectiva que ens identifica i ens permet ser uns ciutadans del món amb casa pròpia. Que per molts anys la puguem obrir a la resta del món.
8 Octubre 2006 | 02:06 AM