El nom no és especialment original. A Vilassar de Mar ja fa molts anys que hi ha una revista mensual que es diu “Zerovuittresquaranta”. Sota aquest número de codi postal, el 08001, hi ha un grup musical que no coneixia. Van ser els teloners d’un tal Llach de la mateixa manera que aquest tal Llach va fer de teloner d’Angélique Kidjo. Vaig gosar sortir de la meva població natal per anar a la Festa de Treball que dissabte passat es va celebrar al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Vaig anar fins allà baix, fins a la capital. En l’època en què al Parc de la Ciutadella se celebrava la festa d’Il•lusió 77, les festes de Treball del PSUC eren un gran esdeveniment multitudinari que ens convidava a creure en un futur necessàriament millor. Evidentment, eren altres temps. Aleshores tothom s’apuntava a tot, polítics inclosos. Ara, la cosa va diferent i no gosaria dir que sigui per bé.
La recta de l’Estadi sembla que ja queda lluny i, vist des d’ara, no hi havia altra possibilitat de fer comparacions amb les antigues i memorables festes de la mateixa orientació política, almenys pels que hi havíem anat en l'època anterior.
Vaig estar content d’anar-hi. Sobretot perquè sabia que em trobaria amb els “meus”. El reclam, la possible—vés a saber, el temps ja ho dirà—prejubilació, ja fa temps anunciada, de l’empordanès de Verges; l’empordanès que, encara que nasqués a Girona, va fer els seus primers passos sota aquell horrible campanar que corona el seu poble. M’imagino que era el reclam de bona part dels assistents de la meva generació. Els anys obliguen. Perquè això de les generacions va en sèriu, els anys passen i la manera de contemplar el món no es pot mantenir en una joventut perpètua.
I no puc dir que l’aposta dels 08001 m’interessés especialment. Problema meu, al cap i a la fi. Benvinguts a la festa, malgrat tot. Ara, el que no vaig poder acceptar de cap manera és que, en una de les poques intervencions verbals que vaig poder entendre, ens convidessin a repudiar l’alcohol, a renegar de les drogues (sense concretar a quines es referien) i a emmirallar-nos amb un Déu que no van acabar de concretar. Em vaig sentir una mica ofès, la veritat, sobretot perquè tenia previst anar a la recerca d'una nova llauna de cervesa. Però com que acabava de venir d’alliberar la meva micció en un d’aquells vàters portàtils, ni se’m va acudir, i menys en aquell moment en què em sentia tan ben acompanyat, alçar cap arma contra els que no pensen com jo i ho diuen en públic a dins de casa meva i fins i tot són aplaudits pels meus.