Descriure els sentiments sempre és un exercici difícil de fer, però mantinc a la memòria l’estrany regust de boca que vaig tenir ara fa cinc anys, en concret a quarts de nou del vespre, l’hora de fer la cervesa nocturna amb els habituals a la plaça de l’ajuntament, quasi com cada dia, abans d’anar a sopar. Però aquell no era un dia de cada dia ni aquell vespre un vespre qualsevol. Era l’onze de setembre, dimarts, si no recordo malament, i festa nacional de la nació que es reivindica sempre a mitges. El món va canviar entre cervesa i cervesa. Devia ser poc abans de les tres de la tarda quan m’havia acabat la cervesa del migdia. Vaig pagar la consumició i me’n vaig anar a casa, abans de canviar d’època.
Quan vaig haver pujat els quatre pisos vaig fer el de sempre a aquella hora: engegar la tele. De seguida, la imatge, fixa, quasi immòbil i fumejant, em va obligar a quedar-me clavat davant de la pantalla. Vaig dinar davant d’aquell espectacle i després va venir tota la resta: el llargmetratge que ens disparava a tots contra el futur i que va allargar els telenotícies de totes les cadenes fins quasi el capvespre.
El punt d’inflexió era tornar a coincidir amb la colla, amb els habituals, amb els que ens discutim sovint per temes polítics, socials, urbanístics i sexuals. Amb els mateixos que havíem fet el vermut feia unes escasses hores. Ens tornàvem a trobar i la sensació d’estupor era de difícil comentari. Semblava que no sabéssim exactament què dir-nos. És el que més recordo: aquella sensació de desconcert que ens dificultava la conversa. De quina manera se’n podia parlar, d’allò? Entre una cervesa i una altra, havíem canviat de món i ens era impossible saber com seria el nou. Ja no vivíem allà mateix. Tot era diferent. La frivolitat de les converses habituals havia de ser, necessàriament, tota una altra. Ens costava comprendre-ho, però ni nosaltres ja no érem els mateixos. I tot per unes hores de televisió en què vam veure, cadascú a casa seva, una superproducció que a hores d’ara encara és en els seus inicis i que potser algun dia, potser quan ja siguem grans de veritat, en sabrem veritablement els coms i els perquès.
I fa cinc anys.