Descriure els sentiments sempre és un exercici difícil de fer, però mantinc a la memòria l’estrany regust de boca que vaig tenir ara fa cinc anys, en concret a quarts de nou del vespre, l’hora de fer la cervesa nocturna amb els habituals a la plaça de l’ajuntament, quasi com cada dia, abans d’anar a sopar. Però aquell no era un dia de cada dia ni aquell vespre un vespre qualsevol. Era l’onze de setembre, dimarts, si no recordo malament, i festa nacional de la nació que es reivindica sempre a mitges. El món va canviar entre cervesa i cervesa. Devia ser poc abans de les tres de la tarda quan m’havia acabat la cervesa del migdia. Vaig pagar la consumició i me’n vaig anar a casa, abans de canviar d’època.
Quan vaig haver pujat els quatre pisos vaig fer el de sempre a aquella hora: engegar la tele. De seguida, la imatge, fixa, quasi immòbil i fumejant, em va obligar a quedar-me clavat davant de la pantalla. Vaig dinar davant d’aquell espectacle i després va venir tota la resta: el llargmetratge que ens disparava a tots contra el futur i que va allargar els telenotícies de totes les cadenes fins quasi el capvespre.
El punt d’inflexió era tornar a coincidir amb la colla, amb els habituals, amb els que ens discutim sovint per temes polítics, socials, urbanístics i sexuals. Amb els mateixos que havíem fet el vermut feia unes escasses hores. Ens tornàvem a trobar i la sensació d’estupor era de difícil comentari. Semblava que no sabéssim exactament què dir-nos. És el que més recordo: aquella sensació de desconcert que ens dificultava la conversa. De quina manera se’n podia parlar, d’allò? Entre una cervesa i una altra, havíem canviat de món i ens era impossible saber com seria el nou. Ja no vivíem allà mateix. Tot era diferent. La frivolitat de les converses habituals havia de ser, necessàriament, tota una altra. Ens costava comprendre-ho, però ni nosaltres ja no érem els mateixos. I tot per unes hores de televisió en què vam veure, cadascú a casa seva, una superproducció que a hores d’ara encara és en els seus inicis i que potser algun dia, potser quan ja siguem grans de veritat, en sabrem veritablement els coms i els perquès.
I fa cinc anys.
7 comentarios
Escribe un comentario
« DIOPTRIA | Inicio | UNS DECIBELS DE RESPECTE »

Rachel Holway
* VIDENCIA NATURAL - FORTUNETELLER * LECTURA DE MANOS Y CARTAS – HANDS READING AND TAROT
* ASTROLOGIA - ASTROLOGY * NUMEROLOGIA - NUMEROLOGY
* CARTAS NATALES NUMEROLOGICAS – NUMEROLOGICAL CHARTS
* COMPATIBILIDADES (SINASTRIAS) - COMPATIBILITIES
* REIKI (SISTEMA DE SANACION A TRAVES DE LA ENERGIA UNIVERSAL)
* USUI SYSTEM ENERGY CHANNEL TO HEALTH * CURACIONES DE PERSONAS, NEGOCIOS Y CASAS
* WICCA SYSTEM TO CLEAN PEOPLE, BUSINESS AND HOMES.
* DESTRABES – OPEN THE WAYS OF LIFE. * REGRESIONES TERAPEUTICAS A VIDAS PASADAS
* UNIONES DE PAREJAS – JOINT COUPLES AND HELP MARRIAGES.
* SOFROLOGICAL HYPNOSIS TO BACK TO YOUR PAST LIVES
* CARTAS NATALES – ASTROLOGICAL CHARTS * REVOLUCIONES SOLARES – SUN REVOLUTIONS
* FECHAS CLAVES PARA NEGOCIOS Y AMOR SPECIAL * DATES FOR BUSINESS AND LOVE
Solicitar turno de 10 a 22 hs:
Rachel Holway Buenos Aires - Argentina - 4508-9523
CELULAR DE BUENOS AIRES CTI 1558721823
Rachel Holway
Buenos Aires - Argentina -
CELULAR DE BUENOS AIRES CTI 1558721823 Y PARTICULAR CASA 45089523
SMS: 1158721823@SMS.CTIMOVIL.COM.AR
www.rachel.sitio.net www.rachelbackground.on.to www.astrolabio.net
Aquest el conservo perquè és el primer missatge publicitari que se'm cola. A partir d'ara, si en veig algun altre, em limitaré a esborrar-lo en un acte de censura obert i sense remordiment. Però aquest el deixo on és per si algú vol saber alguna cosa del seu futur i no li fa res anar un moment a l'altre costat de l'Atlàntic. Ja ho sabeu. De 10 a 22 h.
Ara, si rebo més missatges publicitaris els esborraré sistemàticament. Aquí mano jo.
Quines coses té la globalització. M'ha agafat vell i arrugat i no m`hi costumaré mai. Això que de forma gratüita rebis una invitació a casa teva només obrint una pantelleta, per anar a una botigueta ( del que sigui ) de Buenos Aires, o de quialsevol altre lloc, em sembla estrany, misteriósz i incomprensible. No hi vull fer-hi més.
M'agradaria que l'amo fos conseqüent amb ell mateix. Vaig aquest bloc des de l'1 de gener de 2006, i nomès i he vist publicitat i si m'apures a vegades pornografia. No és publicitat dir que Iniciativa és la millor, o dir què és la pitjor?
No és publicitat d'un mateix dir que ens hem equivocat, que ens pensavem que el món aniria d'una manera i bla...bla..bla...?
No és publicitat i de la grossa dir quie a Estats Units també hi ha coses positives? I no és publicitat dir que són uns grans imperialistes, que només mengen hamburgueses?
Per tant si l'amo és conseqüent ha de tancar el bloc ara mateix.
Tot és publicitat, no hi ha rés més que publicitat.
Perquè fer diferències entre la publicitat dels productes i les botiguetes i la publicitat de les diarrees mentals?
I una altre cosa. També fa 33 anys d'allò altre. El cop d'estat d'en Pinochet contra en Salvador Allende. ( És una mica de publicitat)
Pere
Estupefacció aquella tarda del 11-S. Ulls obligatòriament oberts davant la pantalla, un rictus de expressió escleròtica i un cor que buscava una sortida. Moments llargs amb aquesta postura donaren pas al moviment, passes anàrquiques buscaven una solució que no existia. Cap al telèfon, direcció a la porta del carrer, buscant posar veu al silenci amb un crit que m'auxiliés amb una comprensió que les imatges frustaven.
Jo no hi era a la plaça amb la primera cervesa, no recordo que vaig fer aquell matí, només recordo que aquell dia va començar amb la perplexitat d'aquelles imatges, davant ¿la realitat? perquè com molta gent dubtava que allò fos de debó, era el pensament més fàcil, el de l'incredulitat.
Al final vaig sortir al carrer, vivia en un planta baixa en una petita comunitat de cases del PM, necessitava compartir, aclarir, saber, no sé... parlar. Gairebé tota la "parròquia" era fora amb les mans al cap i sense idees de què era allò realment. Els silencis i les mirades ens unien.
Tot just durant una estona gran van ser tots un gran dubte ¿existencial?. Com vosaltres a la plaça, com molts arreu.
Entrada la tarda marxava amb uns amiscs i les meves filles en tren cap a l'Arc de Triomf on ja haviem previst passar la tarda d'aquella diada fins llavors festiva. En Lluís Llach era part del programa junt amb una sempre vistosa Lucrècia.
Tot tenia una dimensió diferent aquella tarda, les mirades eren gairebé buides, recordo que la meva acompanyava el ritme del moviment que el tren donava a les platges, a l'aigua, a l'horitzó fins a l'entrada del túnel dins la ciutat.
Ningú aixecava les senyeres amb fervor al passeig de la ciutadel.la, moixes, les estel.lades i les que no eren tant van patir l'oblit de la seva festa, la gent vivia un dol i els xiuxiuexos substituiren la cridòria de la festa de la celebrada derrota. Un cop en Llach a l'escenari i després de diferents parlaments que condemnaven i buscaven solucions a la pobresa, a les guerres, als imperialismes provocadors i als fundamentalismes de totes bandes(recordo que no van ser cauts, tampoc tocava, morts n'havien hagut molts, això era el què es tenia més clar des de les primeres reflexions) dic, després un Llach vestit de fosc al piano i acompanyat no sé per quina orquestra, corosament blancs tots, van aconseguir que les primeres llàgrimes impotents féssin de la música l'unitat i el bàlsam necessari. En Martí Pol seia a la seva cadira pensatiu, amb un sonriure enganyòs i marcat per la malaltia. Jo era en primera fila, tot un honor contemplar aquella escena aquell dia
No vaig fer tampoc la segona cervesa amb vosaltres, però hi era, hi era sense ser-hi, amb aquest sentiment que ens unia a tothom aquell dia i que tan bé descrius, el teu i dels teus, de buidor i silenci de mort.
Aquell silenci que hores d'ara segueix punyent en alça ja que aquella data no tan sols es va afagir a altres significatives per al món.
Aquell dia que per a mi va començar amb l'estupefacció d'un atemptat mai imaginat (oh mort a Manhattan ! ), malauradament no va acabar amb el concert d'en Llach ni en la vostra darrera cervesa, aquell dia encara no ha acabat encara, és un llarg dia on les hores duren i viuen marcades per l'estigma de l'augment de la falta de llibertat,i el començament d'un temps, un espai, una vida on la democràcia entra en fragilitat i en perill, on la veritat és una incògnita i la nit no arriba o arriba tard...
a banda del 11-s més sonat i alterat, torno a la cosa domèstica i us passo una valoració del de casa nostra, premià i barcelona van de diada:
L’Onze de Setembre d’enguany ha transcorregut amb la novetat important d’una major contenció institucional que es pot resumir amb les paraules del dramaturg Joan Ollé, guionista de l’acte del parc de la Ciutadella: “Els politics han callat, els artistes s’han expressat i els policies ho han protegit...”. Tota una declaració de principis d’en Joan Ollé, la parella de fet d’en Joan Barril. L’Ollé, com el Barril, viuen a l’illa del Tresor i es nota. Aquesta institucionalització, com més senzilla millor, en cas de que es consolidi, facilitarà que els que no acostumem a participar de la liturgia acabem assistint amb plena comodidat (soc un regidor incòmode, a Premià no hi era). Els marges de la part oficial permeten que la resta d’humans festegin, reivindiquin, passegin o prenguin el sol de manera lliure o espontània. Efectivament, Catalunya és peculiar, i, per tant, diferent o especial, i per tant, també, ens tenim merescuda una bona sobirania. La qual cosa no pressuposa renunciar a tenir veïns dins i fora de la peculiar geografia que ens configura i ens transmuta. L'efecte Matrix (el meu DVD de l'Onze de Setembre) aplicat a la variable nacional. El desert funciona!
Afegeixo un problema: Marina Rossell! què cal fer amb aquesta dama lletgista?
El problema, Tati, el té aquella gent que volen més de la Diada. Els que volen més manifestacions nacionals són els que estan patint. A mi, certament, la "commemoració" celebrada al passeig dels Tilers em va sembla austera però molt adecuada al sentiment que generalitza hores d'ara Catalunya. I no tan sols la cerimònia institucional sinó tot allò celebrat en privat o públicament arreu Catalunya. Fer més seria enganyós perquè el sentiment nacional ara no és massa entusiasta.
Ahir vaig comptar les senyeres amb estel o sense penjaven des de la Pl. de les Glòries fins la sortida cap a l'autopista i, en tota aquella fortalesa de ciment que ladeja la sortida cap al Maresme només vaig sumar 7. Si comptem les senyeres a Berga segur que augmentariem la quantitat, però ¿només 7 en un troç ben bo de Barcelona? És el que hi ha i, a mi, potser és que estic empatxada de cert nacionalisme, ja m'està bé.
En quant a la Marina Rosell, ¿vau veure quan va acabar de cantar? semblava un sant crist amb els braços extesos reclamant el bes litúrgic. I, clar Déu li va donar.
SEGUEIXO LLUNY DE CAPTAR EL FACTOR MARINA ROSSELL