Transcric un fragment d'una notícia apareguda al Periódico d'avui. Una notícia que m'ha fet molta gràcia. L'he trobada molt peculiar i ocurrent perquè, com tothom sap, aquestes coses no acostumen a passar.
""El conserge del camp de futbol de Mira-sol, Ramon L. G., de 64 anys, treballa en un lavabo. És un dels motius de la denúncia que ha presentat davant la Inspecció de Treball per presumpta infracció de les normes laborals contra l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Des de fa gairebé dos anys se sent perseguit per un superior i diu treballar en unes condicions precàries. Després de passar per una depressió que el va portar a una baixa de vuit mesos, denuncia el que considera "un tracte vexatori amb abús d'autoritat". Tot i el caràcter paradoxal del cas, fins avui el consistori ha fet cas omís de les seves queixes.
El Ramon forma part de la plantilla laboral del consistori com a conserge des del gener del 2003. Tres anys abans ja feia suplències. La seva jornada són 36,5 hores, sis de diàries de dimarts a diumenge. El seu ambient de treball se li va fer hostil el 2004, quan s'hi va incorporar un nou responsable d'instal.lacions esportives municipals. Els primers mesos --diu-- van ser de col.laboració amb el seu cap: "Anava en hores lliures i caps de setmana al seu despatx a ajudar-lo".

Però aviat va arribar el divorci. "Necessitava fer valer la seva autoritat, amb prepotència. Però no li vaig seguir el joc". Al setembre, es va aguditzar la mala relació. "Les seves intrigues i difamacions em van crear enemics i detractors. Algunes persones es van allunyar de mi amb signes d'animadversió".
De les paraules van passar als fets. "Em va aplicar un canvi d'horari i em va prendre dos caps de setmana al mes, cosa que reduïa el meu salari", afegeix. El trencament definitiu va tenir lloc el desembre del 2004 al morir la mare del denunciant. La dona vivia al nord i, mentre la seva família va preparar el viatge, el conserge va obrir el camp de futbol i va telefonar al seu cap per avisar-lo que "busqués un substitut perquè me n'havia d'anar". Segons explica, el pitjor va ser la reacció: "Ni em va donar el condol. I em va advertir que li portés un certificat de defunció, com si li mentís".""

De seguida m'ha vingut al cap el llibre d'Amélie Nothomb que porta per títol "Estupor i tremolors" La protagonista també acaba en un lavabo. I és que, veritablement, als autors de novel·les els falta imaginació a l'hora d'inventar situacions inversemblants.