Ahir, fa poc més d’una hora, era el dia internacional del medi ambient. Una estupidesa com una altra. Per la tele he vist algun anuncia que feia apologia del reciclatge i algun cosa semblant. Tot previsible. Un atac de bones intencions perquè, tal com sempre passa, ens remetem a allò que és possible i acceptem que el canvi climàtic (se’n parla molt i sembla que sigui veritat) és irreversible perquè allò que s’hauria de fer no es farà mai. Adaptar-nos al medi? Rebaixar plantejaments. El ritme de vida que la societat rica—els que ho són, és clar—és absolutament insuportable i el futur no pinta pas gens bé. Allò que hauria de ser una alegria per molts, resulta que es transforma en una paradoxa. L’índia i la Xina comencen a prendre una via semblat a la d’Europa i els Estats Units. No n’hauríem d’estar contents, que la riques s’escampi pel món? El problema és que l’explotació del planeta no pot ser democràtica. Si se n’aprofiten uns quants, el medi ambient no s’esquerda. Quan els plaers de la riquesa s’escampen cada vegada més, es descobreix que aquest tipus de vida és insostenible. Oi?
Potser començaria a ser hora de donar una oportunitat a l’ecologisme radical. El planeta està en perill! I la proposta és clara i senzilla. Per un món habitable, apostem per l’extinció de l’espècie humana! Seria una garantia absoluta que el nostre planeta encara no corre un perill definitiu. Un planeta com el nostre, amb l’extinció d’una sola de les seves espècies es regeneraria en poc més d’un segle.