Tinc formigues a la cuina. Des de fa dies. I el curiós és que em molesten més aviat poc. Les trobo entranyables i no sé per què. Els insectes acostumen a fer un fàstic especial, de vegades poden ser més repulsius que els gats morts i tot, però les formigues s'escapen de la crema. Tenen alguna cosa que ens les fa quotidianes i fins i tot amables. Qui, de petit, no s'ha entretingut tota una tarda matant les formigues que podia trobar una tarda d'estiu en el seu pati? És evident, els desgraciats que no tenien pati.
Les formigues semblen un exèrcit organitzat. Una col·lectivitat que treballa amb uns objectius comuns. Ara per ara ens és impossible saber si ho fan de manera voluntària o per estricta obligació de l'espècie. Deu ser per això que no hi ha formigues escriptores.
Però quin encant ens produeix aquest insecte? L'àcid fòrmic? Emeten algun narcòtic que ens afecta i no ho sabem? Ens fa enyorar alguna qualitat humana que de mica en mica hem anat perdent i elles no? Què tenen les formigues, a més d'un grapat de potes, un cap enorme i un parell d'antenes? Poden sintonitzar les ràdios i televisions humanes? Perdran el tren quan s'istauri per sempre més l'era digital a tot el món? A mi em sembla que no.
Tinc formigues a la cuina i, quan arribo a casa, sempre miro si en veig alguna. Aquests dies quasi sempre en veig una processó que s'adreça a algun lloc on han descobert algun residu comestible. M'agrada descobrir-ne unes quantes de reunides al voltant d'una forquilla o un ganivet mal rentats. Sobretot per fer-la naufragar amb un got d'aigua ben donat. Aleshores, mentre s'escolen desguàs avall en el corrent de l'aigua, no em puc estar de pensar en Joan Salvat Papasseit que, n'estic segur, a casa seva també devia tenir formigues.