Aposto per una final Vilarreal – Barça. Evidentment aleshores m’agradaria que guanyés el Vilarreal. Per allò de sempre, perquè son els petits. La pregunta és, però, també la de sempre: d’on deu sortir el pressupost que necessiten els petits per tornar-se grans tot d’una? Estan sota sospita? La riquesa i el poder no estan sota sospita: el Barça és ric i poderós i això li dóna una certa obligació de guanyar sempre. En canvi, el Vilarreal trenca la norma i es transforma en excepció. Això ho fa encantador. Sembla que els pobres també tinguin possibilitats fins i tot en la vida quotidiana. Tot sota sospita. Però si aquests dos partits arribessin a la final aposto pel Vilarreal. Una vida tan avorrida com la nostra necessita emocions que vagin més enllà del paper quadriculat del dia a dia.
Abolits els somnis d'una societat més justa, juguem al joc de sempre i donem al futbol la possibilitat d'imaginar que les coses poden ser diferents.
Una evidència de què finalment hem renunciat a la realitat.