ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE LUXE
Avui a Barcelona hi havia diverses manifestacions—ho sé perquè ho he vist per la tele—de veïns enfadats amb l’ajuntament de la ciutat. Si no vaig malfixat, la Federació d’Associacions de Veïns no els recolzava. Els de la narcosala, paradigma de les activitats més bel•ligerants de l’estil actual de moltes associacions de veïns—també hi eren. També hi havia reivindicacions del traçat de les vies de l’Ave, algun grup del Carmel, i alguna altra cosa més que ara no recordo. Evidentment que la major part de reivindicacions són ben dignes i que els manifestants tenen tot el dret d’expressar les seves reivindicacions. L’obcecació dels de la narcosala és una cas a part. Em costa entendre com tanta perseverança, setmanes i setmanes, no s’aconsegueixi per eradicar la pobresa o frenar el disbarat galopant del preu de la vivenda. La dinàmica de les asociacions de veïns ha variat força al llarg dels anys. Si al principi era un instrument dels barris més degradats per poder viure en un entorn digne (ara, poc o molt, també es reclamen de tant en tant coses semblant) a hores d’ara em sorprèn que, massa sovint, les associacions de veïns més actives i organitzades són de barris que en molts casos podríem considerar relativament privilegiats. Per contra, els barris més precaris no acostumen a tenir una associació de veïns articulada. Quina casualitat. I com han canviat les coses. Ara moltes associacions de veïns semblen tenir un objectiu principal a la seva programació: treure’s de sobre els possibles problemes que l’administració els vulgui posar. Sempre hi ha excuses argumentades per reclamar un jardinet més ample prop de casa. Això sí, sense bancs per seure, no fos cas que es transformessin en un punt de reunió per a gent jove.
A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
JTati dijo
Som-hi! hi ha reivindicacions, com hi ha reivindicadors, de moltes menes. En el cas que ens ocupa, la cosa és tant "postmoderna" que la fragmentació temàtica que comporta el pesat terme (el dit "postmodern") verifica allò de la barbàrie i/o el socialisme.
Com que no vull anar per la pista de les parauletes, anem al gra: recordeu les primeres manifestacions del nou-premià de fi de segle? les temàtiques superaven aquells velles aspiracions modestes i (vistes des d'ara) amables dels primers esternuts veïnals.
Com que estem de memòria històrica (LA MIRADA DELS PREMIANENCS, en seria un clar i digne exemple), podem recordar la primera associació de Veïns de la transició, que reunia en assemblea a més de 1000 persones dins del Poliesportiu i reconvertia una legal "associació de pares de familia" en una plataforma sociopoliticoveïnal amb el nom de ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE PREMIÀ DE MAR, aquella organització tenia una taula reivindicativa del tot SOCIAL: ambulatori, autobús, zones verdes, centres civics, casal d'avis, etc... (a més de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia").
Anys després, el signe del temps, d'un temps que és present redundat i esfèric (toma castanya!), ens mostra un catàleg reivindicatiu totalment canviat amb molt de "aquí NO!" i poc sentit col·lectiu o "ALLÍ, TAMPOC!".
Les mogudes veïnals, salvant excepcions amb contagotes, ja no prioritzen l'espai social, ben al contrari incrementen l'efecte NIMBY (afortunada expressió nordamericana que més o menys vol dir "No in my backyard" o NO AL PATI DE DARRERA), aquest efecte consolidat als anys 80 als USA té un origen curiós a la zona de Los Angeles (la ciutat CRASH, la ciutat de les mil urbanitzacions) on, fins i tot els ecologistes, han acabat transmutats en "nimbies" de primera volada a base de coordinar associacions de propietaris de les urbanitzacions que reclamen privilegis en detriment de la col·lectivitat (no al tren, no a les fabriques, no , no, no...).
Tornant a casa, a Barcelona, ahir va haver orgia reivindicativa "nimbie", amb excepcions temàtiques del tot justes, socialment parlant, culminada per la descomunal campanya antinarcosala de característiques delirants. Amb tot sembla que no va haver massa personal. Tanseval.
I concretant més, a escala premianenca, tornem a recordar el potencial reinvindicatiu d'aquella associació pionera dels anys 70 i contrastem la seva línia amb les reivindicacions d'alguns sectors veïnals del si de segle i del començament del XXI...no als immigrants, no a la mezquita, no a la fabrica Metalogenia (abans de tot, "millor que hi facin pisos", com diu el jefe veïnal de la zona del Gas), contra les naus del Gas, etc...).
Això, tot i sense violència, és barbarie, és el discurs definitiu, és la coronació del mal rotllo.
30 Marzo 2006 | 02:56 PM