Aquest anunci m’inquieta i em fa vergonya aliena. Aquestes imatges de colors pastosos i gens nítids que, en forma d’anunci convencional, surten per la tele intenten convèncer-nos que parlem en català. Fa angúnia i desconcerta. Potser si l’administració no fes aquestes coses, aleshores ens queixaríem de què no ho fan, perquè som així d’inestables. Encara tinc un vell record de la Norma dels anys vuitanta, que al cap i a la fi era més estimulant i lluminosa que l’anunci actual. Recordo que se la va acabar anomenant “La Subnormal” en alguna revista satírica. Era el dibuix d’una nena jove, mona i progre de l’època. No sé si l’èxit d’aleshores és quantificable o no. Però l’anunci actual i el seu element principal, una dentadura viva, el trobo molt més groller i desagradable. Una dentadura que deu haver perdut algun avi, català de tota la vida, segur, i que ara, desdentegat, deu deambular per la ciutat de Barcelona com una ànima en pena per uns carrers on, si poses atenció, encara pots sentir parlar català. Una promoció institucional de la nostra llengua és sempre un senyal d’alarma. Haver d’acudir a la publicitat per allò que no s’ha aconseguit al carrer, a les escoles i a dins del dia a dia no augura res de bo. Ja sé que els ciutadans del món diuen que l’important és entendre’ns, però els que hem nascut amb la tara de catalanoparlants sembla que sempre ens quedin dues possibilitats: reivindicar fins a l’extenuació allò que hauria de ser absolutament normal o renunciar discretament, de mica en mica i com fins ara i acostumar-nos a viure còmodament en la llengua obligatòria.