Realment, la televisió és espectacle i prou. Inclosos els telenotícies. Però això és tan feixuc, encara que la notícia sigui important, que vegis que la notícia es repeteix una i altra vegada durant tot el dia, almenys durant aquest primer dia. Sobretot si no hi ha hagut morts. ETA no només marca el ritme polític del país, ETA marca el ritme polític del país i el ritme dels informatius. I el dia d’avui n’és un bon exemple. Un dia complet d’anàlisis és molt cansat, la veritat. La tele, com a narcòtic que és, ha de ser variada, irreflexiva i dinàmica. I avui, canvies de cadena i sembla que no hagis canviat de programa. Després de la notícia concreta, venen les anàlisis de tota mena. Anàlisis dels que en saben i els que no, els que tenen alguna cosa per dir i els que no saben ni què dir. He vist algunes entrevistes a gent del carrer que mereixerien una anàlisi psicològica i tot. I això que, en general, no deien gaires bestieses. Era el posat, potser la sorpresa que els demanessin l’opinió... vés a saber. La sospita m’arriba en les opinions suposadament autoritzades. A la Cuatro, per exemple, aquesta nit, entre d’altres opinions relatives a la treva, li han demanat la seva a Karlos Arguiñano. Com si fos un expert en el tema. Fa poca estona m’he topat en aquest cas, però, evidentment, no és l’únic. El que ha dit no és el cas, el fet és que es considerin veus autoritzades persones que “només” són famoses. Què poden aportar aquestes opinions? El mateix que qualsevol opinió del carrer. Una cosa és fer una enquesta popular i l’altra és demanar una opinió sòlida a famosos que, pel fet de ser-ho, no vol dir que siguin representatius.
Ara, quan s’han d’omplir tantes hores de televisió parlant de la mateixa coses s’ha de fer el que es pugui, això també ho entenc.